Durant els darrers anys de la dècada dels setanta la dilatada diversitat de la música pop va esclatar sota el nom de "new wave"; un moviment que, nascut paral.lelament al punk, mitjançant injeccions de melodies immediates, aportava un autèntic oratge a l’escena rock. Era la feliç connexió amb la tradició britànica dels anys 60 (Beatles, Kinks, Small Faces...).

El punt de partida de la "nova onada" es trobava a frec d’una singular contracultura edificada en els ambients urbans d’Anglaterra: el "pub rock". Una etiqueta que englobaria tota una sèrie de modestes bandes que tocaven, essencialment, rock and roll i rhythm and blues, i que havien estat marginades per la indústria discogràfica cap a un entresuat circuit de locals de mala mort on actuaven a baix preu. Els noms? Molts, alguns brillants: Kursaal Flyers, Dr. Feelgood, Mickey Jupp, Eddie And The Hot Rods, Wreckless Eric...

Nick Lowe, el nostre convidat d’avui, és la prova més evident del lligam pub rock/new wave ja que sorgit dels bars de garrafó esdevingué un dels protagonistes destacats del refrescant buf que va ser el nou pop.

Després d’haver passat per diversos grups (més que) menors com Kippington Lodge i The Hitter, el 1970 ingressà a Brinsley Schwartz, una banda comandada pel guitarrista de mateix nom. Brinsley Schwartz enregistrà en el període 1970-75 una petita col.lecció d’esplèndids elapés que mai no varen ser publicats a Espanya. Quan va desfer-se la banda intentà diverses activitats fins que el 1977, en plena explosió punk, va associar-se a Jake Riviera i Dave Robinson que havien fundat Stiff Records, una discogràfica mítica amb la qual la paraula "independència" cobrava significat. El primer "single" (el format essencial de la "new wave") de Stiff va ser una cançó de Lowe, "So It Goes", que posteriorment inclouria a l’elapé que seguidament us comentarem.

Ràpidament, quasi sense voler, Nick Lowe es convertí en el productor oficial de Stiff Records on realitzà els primers elapés d’Elvis Costello (enregistrà el fantàstic "My Aim Is True" en només tres hores), The Damned i Graham Parker ("Howlin’ Wind", una altra meravella de l’època). Els elapés que Lowe produïa eren artefactes de pop energètic que vint anys després continuen desprenent potència i emocions.

A principis de 1978 Riviera abandonà Stiff i se’n dugué Costello i Lowe per fundar Radar Records on el nostre amic enregistrà el primer disc en solitari, "Jesus Of Cool" que, als EUA, per no ferir sensibilitats feixistes, va titular-se "Pure Pop For Now People". Un àlbum sorprenent, un promptuari de flamarades concentrades i persuasives que evidenciaven una astoradora facilitat per a la composició només comparable a la d’Elvis Costello. De fet, els dos primers discos de Lowe són tan bons com els primers del "nou" Buddy Holly.

A "Jesus Of Cool", onze trets de melodies efervescents, hi ha de tot. Hardrock alegre a "Music For Money" i "Heart Of The City" (vitamínica versió en directe). Reggae a "Shake And Pop" i "No Reason". Ecos surf a "Little Hitler" i, sobretot, balades fenomenals com "Tonight" (exemplar guitarra acústica) i "I Love The Sound Of Breaking Glass". I els textos sarcàstics, fregant la rialla. "Marie Prevost", via "Hollywood, Babilonia", conta la història de l’actriu que va ser devorada pel seu canet després de suïcidar-se. I a "Nutte By Reality" Fidel Castro es fa sanar pels seus acòlits. Quatre cançons de l’àlbum s’havien editat en senzill però varen ser reengistrades novament. Entre elles l’esplèndida "So It Goes", pop simple de primera qualitat.

Lowe va produir-se el disc i va fer-se acompanyar de membres de Rockpile i The Rumour: Dave Edmunds, Billy Bremner i Martin Belmont, guitarres; Bob Andrews, teclats; Andrew Bodnar, baix; Terry Williams i Steve Goulding, bateries. I una divertida portada on apareix amb devuit diferents vestimentes que reflecteixen el acolorit contingut.

Un any després Nick Lowe publicà "Labour Of Lust" que, per a alguns, és encara millor que el comentat avui. Només per la impressionant "Cruel To Be Kind" l’elapé paga la pena. Un altre diumenge l’analitzarem. I el mateix farem amb l’imprescindible "Seconds Of Pleasure", disc de Lowe i Dave Edmunds amb el grup Rockpile.

Pere Ferrando