Aparegut a cavall entre els anys 60 i 70, el "southern rock" va ser per a alguns una inconscient rèplica al moviment psicodèlic californià; per a uns altres, la necessària sortida a un gran moviment de bons músics sense discogràfica que escaparen de l'anonimat al qual estaven sotmesos a infinitats de locals de Georgia o Alabama. Realment, però, el "rock sudenc" no era més que un terme que la indústria discogràfica va penjar a una sèrie de bandes per necessitat de promoció i vendes.

El cert és que durant aquells anys un grapat de conjunts, el més important dels quals va ser The Allman Brothers, encapçalaren l'etiqueta "southern rock", síntesi musical de diversos elements tradicionals (blues, country, gospel i soul) amb l'energia de bandes britàniques com els Stones. Música d'arrels que en algun cas va presentar reivindicacions d'orgull patriòtic per a una zona considerada el "galliner" de la confederació. Lynyrd Skynyrd (deformació de Leonard Skinner, nom d'un estricte i sàdic professor d'educació física que es dedicava a martiritzar el personal amb tongades inacabables d'abdominals), varen presentar-se com el grup que havia de fer oblidar la humiliació a què les peripècies de la història havia supeditat els estats meridionals. Banderes sudistes, litres d'alcohol, apologia de les armes de foc, elogis cap al governador feixista George Wallace, textos reaccionaris i ferocitat sobre l'escenari. Edificant. Musicalment, però, els dos primers elapés dels Lynyrd són esplèndids, especialment si hom no sap anglès. Avui parlarem del primer.

El grup va ser descobert per Al Kooper, un músic de qui hem parlat a les nostres columnes en moltes ocasions; la darrera vegada, el mes passat quan comentàrem els primers enregistraments de Blues Project. A finals del 72, després d'haver enregistrat "Naked Songs", un dels seus millors àlbums en solitari i que encara no hem comentat a "Clàssics del rock", Kooper va promocionar el disc per tots els Estats Units. Quan arribà a la ciutat d'Atlanta quedà fascinat per l’Studio One, uns magnífics estudis de gravació propietat de Buddy Buie. Hi enregistrà una sèrie de peces, encara inèdites, i es dedicà a visitar els locals nocturns de la ciutat on va poder escoltar un caramull de bones bandes que inexplicablement no tenien contracte discogràfic. Amb l'ajuda de MCA Records va crear la seva pròpia marca, Sounds Of The South, a través de la qual va editar una sèrie de discos. El primer llançament va ser "Get Right" de Mose Jones, banda d'Atlanta que practicava una mescla de gospel, jazz i rock. També publicà un elapé d'Elijah, grup californià de jazzrock que sempre actuava en el sud.

Però el plat fort del nou segell de Kooper era Lynyrd Skynyrd, també d’Atlanta, format per set músics, tres dels quals (Gary Rossington, Allen Collins i Ed King), a més de composar les peces, utilitzaven guitarres elèctriques; a vegades els tres tocaven la guitarra solista i en altres ocasions les canviaven per rítmiques i acústiques. La banda es completava amb el potent cantant Ronnie Van Zant, el dúctil teclista Billy Powell i la secció rítmica de Leon Wilkerson i Robert Burns.

""Pronounced'lêh-'nérd'skin-'nérd" (MCA, 1973) va ser el títol del primer disc, produït fins al darrer detall per Al Kooper i enregistrat en aquell petit però perfectament equipat Studio One. A més, hi participaren convidats especials: el mateix Kooper (sota el pseudònim Rooselvet Gook, degut a problemes legals), Bobby Hall, Robert Nix i també Steve Katz, guitarrista amic de Kooper i membre fundador de Blues Project i Blood, Sweat & Tears.

Kooper tingué feina per elegir les set cançons del disc ja que el grup posseïa un repertori de vint cançons assajades a la perfecció. L’elecció va ser precisa ja que la meitat, amb el pas del temps, ha passat a formar part del repertori que actualment interpreten en directe. "I Ain’t The One", un rock ultrapotent. "Mississipi Kid", un blues a l’estil del Delta amb ressonàncies honky tonk, escrit per Al Kooper. La fabulosa "Simple Man" on es delata una de les seves màximes influències, la banda britànica Free. "Things Goin’ One" i "Poison Whiskey", amb els teclats deliciosos de Powell. I, sobretot, "Free Bird", balada meravellosa d’inici suau i de construcció in crescendo; finalitza amb els jocs magistrals de les tres desorbitades guitarres solistes que practiquen un duel que poques vegades s’havia escoltat tan intens; per a nosaltres una de les millors composicions dels anys 70.

Quan enregistraren aquest disc ja tenien la canço que esdevindria clàssica de la dècada i bandera del grup, "Sweet Home Alabama", la rèplica sudenca i reaccionària a les crítiques que el predicador Neil Young havia realitzat a "Southern Man" i "Alabama" (dels elapés "After The Gold Rush" i "Harvest", respectivament), denunciant l’immobilisme i la desconfiança dels estats del sud. Tanmateix, Kooper, amb gran olfacte comercial, va guardar "Sweet Home Alabama" per al segon i també magnífic elapé "Second Helping", també produït per ell. El comentarem un altre diumenge, així com els vols perillosos dels Lynyrd que conduïren diversos membres del grup a la mort.