El 1978, després d'una dotzena de mesos intensos que mai no s'han tornat a repetir en el món del rock, el punk donava les darreres coejades. Els seus postulats varen bifurcar-se en, bàsicament, dues propostes sonores. Una tingué com a estendard Joy Division, grup de curta trajectòria i màxim paradigma de l'angoixa existencial en el rock, amb cançons d'atmosferes sovint irrespirables. The Cure, Bauhaus i Siouxsie & The Banshees completaven aquell corrent anomenat "gòtic" o "sinistre". Afterpunk per excel.lència.

L'altra proposta va caracteritzar-se per dur a terme una evolució des del mateix moviment mitjançant propostes avantguardistes que no renunciaven a les troballes anteriors al punk. Els representants d'aquest moviment mai no connectaren amb el mercat comercial i avui romanen oblidats a l'espera d'alguna "box set" que els reivindiqui. Dos noms a tenir en compte, Wire i Magazine. Dels primers destacaríem un magnífic segon elapé, "Chairs Missing" que algun diumenge comentarem. Avui dedicarem les nostres columnes a Magazine, la banda de Howard Devoto que realitzà una estupenda col.lecció de discos entre el 1978 i el 1981 any en què es dissolgueren farts de veure com mediocritats diverses triomfaven mentre que ells no havien passat de ser considerats una banda de culte per a minories.

Devoto havia format part de la primera formació de Buzzcocks, banda que combinà punk i pop amb intel.ligència i que comandats per Pete Shelley realitzaren alguns discos francament interessants. Devoto els abandonà ràpidament per crear Magazine amb Barry Adamson (baix), Dave Formula (teclats), John McGeoch (guitarres) i Martin Jackson (bateria). Al primer vinil, "Real Life" (1978), amalgamaven teclats transparents amb guitarres retrunyidores i veus turmentoses; cançons punk elaborades en una línia semblant a Television de Tom Verlaine. El 1979 editaren el que per a nosaltres és el millor plàstic i que avui comentarem. No minvà la qualitat amb "The Correct Use Of Soap", composicions sòbries, precises i demolidores. "Play", enregistrat en directe a Austràlia és una clara mostra de la força del grup damunt un escenari. Finalment, "Magic, Murder & The Weahter" és l'inquietant punt final de Magazine quan Devoto va decidir d'iniciar una carrera en solitari que, comercialment, també va ser un desastre.

"Secondhand Daylight" (Virgin, 1978) presentava dues novetats positives. Colin Thurston substituïa John Leckie a la producció, polint les asprors del primer elapé; John Doyle, més versàtil que Martin Jackson, era el nou ocupant de la bateria. Els teclats de Dave Formula, especialment el sintetitzador, deixaven en segon plànol les guitarres de McGeoch; tanmateix, Magazine va ser la banda que millor combinà tecles i cordes durant aquell període.

Musicalment, continuaven els paràmetres utilitzats al primer disc encara que més ben perfilats: una música obscura i ambigua, sense renunciar a llampecs pop. Tocs perversos ("Rhythm Of Cruelty"), subtileses sonores enmig de la fúria ("Feed The Enemy"), influències de Can ("I Talk To The Body"), de Bowie i Roxy Music ("I Wanted Your Heart") o de Van Der Graaf Generator ("Back To Nature"). Moments tènues ("The Thin Air", un magnífic instrumental amb l'il.luminador saxofó de McGeoch), altres de barrocs ("Cut Out Shapes") i exercicis estètics ("Permafrost", una de les millors composicions de la seva discografia). "Secondhand Daylight", amb atmosferes cíniques i distants, posseïa textos sobre el sexe, el pecat, l'angoixa, la por i l'aïllament; sentiments primaris de l'ésser humà tractats amb la clau d'un pop creatiu, audaç i ple de recursos, sempre amb el ritme dens i omnipotent del baix de Barry Adamson (el músic del grup que posteriorment ha realitzat la carrera en solitari més brillant) i amb la veu teatral i neuròtica de Devoto.

"Llum Diürna De Segona Mà", brillant títol, presentava més complexitat instrumental gràcies als arranjaments dels teclats de Formula que, en algun moment, donen un cert aire simfònic. Un disc àcid i summament original que neda en la bellesa de l’abjecte.