|
L'explosió folk de principis de la dècada dels seixanta aviat donà pas al moviment folk-rock, del qual ja hem parlat en aquestes columnes (Dylan, Byrds...). El sistema ben aviat comprengué que la fórmula podia proporcionar substancials dividends; de fet, és famós el titular de la revista Billboard: "Folk+Rock+Protest=Dollars". El 1966, San Francisco s'omplirà d'elèctriques versions de Dylan, de riallers cants, de missatges de protesta i d'odes a l'alienació. Hi trobarem sons àcids i veus díscoles i satíriques, poca corrosió i molt d'optimisme. El paradigma de la cara alegre de la Badia de Frisco és The Mama's And The Papa's (grup que prengué el nom de l'argot utilitzat pels Angels de l'Infern per designar les seves al.lotes) i que va ser creat pel cantant John Phillips, el qual ja havia oficiat, sense èxit, de cantant folk al Greenwich Village. A principis dels seixanta es va casar amb la model i cantant Michelle Gilliam. A ell se li va ocórrer la idea de crear un quartet vocal de dos homes i dues dones, fet inusual en l'època. D'aquesta manera es varen integrar Denny Doherty i la voluminosa Cass Elliott que també tenia una certa experiència en el món musical ja que havia format part de The Mugwumps (juntament amb un dels noms importants de l'època: John Sebastian, qui després formà The Lovin' Spoonful, mítica banda de la qual ben aviat parlarem). Un individu anomenat Barry McGuire (intèrpret de la famosa i apocalíptica "Eve Of Destruction", gran èxit de mitjans els anys seixanta) presentà The Mama's & The Papa's al productor i propietari del segell Dunhill, Lou Adler. Aquest es meravellà del joc d'harmonies vocals del quartet; de seguida va veure que podien convertir-se en el prototipus de feliç grup hippie. A més, John Phillips resultava ser un bon compositor per al segell discogràfic: "California Dreamin'" va ser primer enregistrada per Barry McGuire a l'àlbum "This Precious Time", sense aconseguir l'èxit. Adler sabia que la cançó era molt bona: el Nadal del 65 The Mama's & The Papa's enregistraren el tema; va ser el primer senzill i un gran èxit. Phillips encara tenia una altra composició fantàstica (que paradoxalment no agradava als altres tres): "Monday, Monday"; va ser publicada l'abril del 1966, quan encara "California Dreamin'" seguia venent-se d'allò més bé. La nova cançó tingué més èxit; fou número 1 als EUA i a mig món. En pocs mesos s'havien convertit en el grup vocal més famós del panorama. Per tot arreu sortiren com a bolets grups formats per dos mascles i dues femelles, amb pinta bohèmia, faldes llargues i camises florejades. A principis del 66, s'edità, a la fi, el primer elapé: "If You Can Believe Your Eyes And Ears" (Dunhill) que incloïa, evidentment, els dos senzills esmentats i que va romandre més de 100 (!) setmanes a les llistes d'èxits nord-americanes. Només per "California Dreamin'" i "Monday, Monday", l'adquisició de l'àlbum és urgent. Ara bé, seria injust menysprear la resta de material, interessant i atractiu; el que passa és que les dues peces esmentades han assolit la categoria de mítiques i estendards de l'època hippie, i cançons com "Straight Shooter" i "Somebody Groove", bells exercicis melòdics, han quedat enfosquits per l'aclaparador enrenou que produïren "California..." i "Monday...". A la peça soul de Billy Page, "In Crowd", Mama Cass demostra els seus bons registres vocals. Que la banda tenia les arrels en el music-hall o en l'estil vocal dels grups dels anys 50 (com, per exemple, The Four Freshmen), ho demostren cançons com "I Call Your Name" o la versió del clàssic de Lieber i Spector "Spanish Harlem". Per tant, la categoria de "If You Can Believe Your Eyes And Ears" és indubtable i mereix ser inclòs en la llista de grans discos dels seixanta. També força interessant és el tercer disc del grup, "Deliver". |
