El guitarrista que succeí Clapton en els Bluesbreakers era, en realitat, un deixeble seu: es diu que Peter Green deixà el baix i es passà a la guitarra després d'escoltar-lo quan tocava amb els Yardbirds. Green ja havia estat uns mesos amb la banda de Mayall quan, durant l'estiu del 1965, Clapton agafà la seva guita i, amb uns amics, se n'anà a Grècia. Quan tornà, Mayall li digué que el lloc era de Clapton. Anècdotes apart, la veritat és que Peter Green era un fantàstic guitarrista i un músic portentós per al blues. Aprengué a tocar l'instrument als 11 anys i en fer els 14 es tornà boig quan va escoltar un 78 r.p.m. de Muddy Waters.

"A Hard Road" (Decca, 1967) és el títol que gravà amb els Bluesbreakers. Un altre gran disc, a l'altura de l'anterior. Més ben gravat (segueix produint el gran Mike Vernon), amb diners i temps a bastament, ens demostra la gran capacitat musical de John Mayall i la finura de Peter Green, que realitza una tasca per la qual ha estat considerat el guitarrista més perfecte dels anys 60. Molt sobri, i tan incisiu com Clapton, segueix sense vacil.lació les línies dels mestres negres.

Una de les característiques d'"A Hard Road" és la presència compositora de Mayall: mentre que a l'anterior sols havia escrit quatre peces, en aquest la seva signatura hi apareix en vuit; així i tot deixa que s'enregistrin dues cançons de Green ("The Same Way", fantàstica, i "The Super-Natural", escarrufadora) que vénen a demostrar que a més de ser un virtuós de l'instrument és un bon compositor. Entre els temes clàssics podríem citar el de Freddie King "Someday After A While" en el qual queda patent que Green llegeix a la perfecció el blues de Chicago. La veu de Mayall, sense ésser res de l'altre món, té la gran virtut de l'autenticitat: el blues sona sincer i queixós.

"A Hard Road" i "Bluesbreakers. John Mayall with Eric Clapton" són dues obres mestres. Mayall en gravá més. La pròxima que analitzarem serà la també editada el 1967, "Crusade", amb un altre excel.lent guitarrista: Mick Taylor.