John Mayall serà sempre recordat com a catalitzador de tota una generació de joves músics als quals donà suport i oportunitat d'interpretar blues; no incorporam la nòmina de músics que passaren per la seva banda ja que ocuparia , sense exagerar, tot l'article. De fet, l'únic músic que no "descobrí" va ser Eric Clapton, ja venerat pel públic durant la seva etapa en The Yardbirds. D'aquesta manera podem dir que Mayall és el "pare" del segon moviment rhythm and blues a Anglaterra: més fidel al blues de Chicago (és a dir, menys jazz, menys soul), seguint l'estela de Buddy Guy, Otis Rush i els tres Kings (B.B., Freddie i Albert)

Però seria injust, al marge del fet esmentat, no reconèixer-li la seva deixa a la història discogràfica del blues ja que posseeix una obra brillantíssima i imprescindible: una recerca selectiva ens assenyala 10 discos magistrals gravats entre el 1966 i el 1972. Avui, comentarem els dos primers que compten amb la presència de dos guitarristes genials que, a mitjans la dècada dels anys seixanta varen demostrar que havien assimilat perfectament la tècnica i el sentiment dels grans mestres del blues, malgrat no ésser negres. Aquesta és, doncs, una petita història del blues europeu.

L'estiu del 1966 s'edità el millor disc de blues gravat per músics blancs: "Bluesbreakers, John Mayall with Eric Clapton" es convertí, totd'una, en la gramàtica essencial de dotzenes d'aprenents de guitarristes que volien convertir-se en Clapton, el qual, mesos abans, havia abandonat The Yardbirds perquè considerava que la música del grup s'estava corrompent; i és que Clapton era un purista i no li va interessar mai participar en el primer moviment rhythm and blues anglès (Georgie Fame, Graham Bond...). Mayall, en aquest tema, també era molt ortodox i un apassionat del blues; no volia fer música pop (a més, ja era molt grandet: havia nascut el 1933).

El so de "Bluesbreakers. John Mayall with Eric Clapton" serà, doncs, pur so Chicago: Robert Johnson passat pel sedàs de Muddy Waters. I un dels culpables d'aquesta joia és Mike Vernon, productor, el qual captà detingudament tota l'energia que aquells quatre individus (Mayall, Clapton, John McVie i Hughie Flint) varen desprendre en les poques hores de gravació que tingueren en els petits estudis de West Hampstead. La vertadera estrella, però, serà Clapton, qui amb 21 anys ja era el millor guitarrista de blues blanc a Europa (en aquesta època varen començar a aparèixer els graffittis "Clapton is God!", frase que l'ha perseguit fins als nostres dies).

Cada una de les dotze peces del disc és una prova de la seva eminent lírica i gran expressivitat. Són 37 minuts deliciosos. "Steppin Out" és brillant; "All Your Love" és més incisiva que l'original d'Otis Rush i "Hideaway" de F. King, més dura; "Double Crossin' Time" (de Mayall i Clapton) és una hiper-sensible cançó dedicada al baixista Jack Bruce, futur company de Clapton a Cream.

I succeí el que no s'haurien mai imaginat: sense haver-ne extret cap single per ésser radiat, el disc entrà a les llistes d'èxit! Un disc comercial! Allò que Clapton no volia de cap manera. Tanmateix, en sortir el disc a la venda, Eric ja se n'havia anat, del grup...

L'escola de Mayall continua amb un altre guitarrista. Peter Green va ser l'elegit per "A Hard Road".

Pere Ferrando.