John Mayall tenia 17 anys quan pujà per primera vegada a un escenari; va ser el 1950 a la Bodega Jazz Club de Manchester. Fa pocs mesos vàrem llegir per internet una entrevista que John Roos va publicar a "Los Angeles Times", poc després d’haver actuat al Long Beach Blues Festival. El periodista, un nostàligic a qui segurament agradarien aquestes columnes, demanava a Mayall si no se sentia oblidat i, en certa manera, menyspreat després d’haver enregistrat més de 40 àlbums. Mayall que a pesar de dur el blues a les venes és molt britànic li constestà que "el reconeixement arriba lentament". John Mayall, tanmateix, serà sempre recordat com el genuí catalitzador de tota una generació de joves músics als quals donà l’oportunitat d’interpretar blues. La nòmina de músics que han passat per la seva banda ocuparia, sense exagerar, tres articles com aquest. I quasi tots tingueren en Mayall la plataforma ideal per poder continuar individualment. De fet, l’únic músic que passà pels Bluesbreakers i que ell no descobrí va ser Eric Clapton, ja venerat pel públic durant la seva etapa de The Yardbirds. Mayall, per tant, és el "pare" del segon moviment rhythm and blues a Europa; un blues més fidel a l’estil de Chicago (és a dir, menys jazz, menys soul), seguint els cànons marcats pels grans mestres: Buddy Guy, Otis Rush, B.B. King, Freddie King i Albert King.

Però seria del tot injust no reconèixer-li el seu llegat a la història discogràfica del blues ja que posseeix una obra més que brillant. Així, des del nostre punt de vista, almanco 6 dels 10 discos enregistrats entre el 1966 i el 1972 són magistrals. En un dels primers articles de "Clàssics del rock" vàrem comentar "Bluesbreakers With Eric Clapton" i "A Hard Road", extraordinaris vinils en els quals participaven els dos millors guitarristes del blues blanc: Clapton i Peter Green. El disc que avui comentarem, "Crusade" (Decca, 1967), comptà amb la intervenció de Mick Taylor, adolescent però també esplèndid guitarrista de blues, el qual, dos anys més tard, partiria amb els Stones per substituir el difunt Brian Jones. Taylor va romandre a la banda de Jagger i Richards fins al 1975, enregistrant 6 discos fins que l’estil de vida dels Stones va esgotar-lo.

Després d’editar "A Hard Road", Mick Fleetwood i Peter Green deixaren Mayall per formar Fleetwood Mac, una altra de les bandes pioneres del blues blanc. El citat Taylor i el fabulós bateria Keef Hartley els substituïrien. El baixista John McVie s’uniria a Fleetwood Mac un poc més tard, tenint temps de participar a "Crusade". Però hi hagué més novetats. Rompent el jurament que havia fet, Mayall decidí incorporar una secció de vent. Rip Kant (saxo tenor) i Chris Mercer (saxo baríton) aportarien nous sons fent que "Crusade" es col.locàs a l’altura dels dos discos anteriors. "Crusade" va ser enregistrat als estudis Decca de Londres durant els dies 11 i 12 de juliol, amb la participació de l’enginyer Gus Dudgeon i Mike Vernon, el gran productor del blues britànic; ambdós aconseguiren un so nítid i perfectament mesclat, situant la veu i els teclats de Mayall en primer plànol i deixant que la guitarra de Taylor tingués protagonisme en els moments adequats. Alguns crítics varen retreure a Mayall que no inclogués més material propi (tal com havia fet a "A Hard Road") i que abusàs dels estàndards. La veritat és que el 67 havia estat un any d’intensa activitat i "Crusade" era el segon disc que publicava en mig any; suposam que no devia tenir moltes noves cançons. A pesar de tot, els estàndards que hi apareixen (de Sonny Boy Williamson, Buddy Guy, Otis Rush, Freddie King) hi escauen més que bé. A més, no hi falten peces pròpies com "Tears In My Eyes" o l’enèrgica "Snowy Wood", coescrita amb Taylor. "Crusade" li va suposar el seu tercer Top10 seguit a Anglaterra i una gira pels EUA on el disc, relativament, també triomfà. Discos de blues a les llistes d’èxit! Avui sembla increïble però així era.