Motor City Five. Cinc de la Ciutat del Motor. Es a dir, Detroit, urbs que a finals dels seixanta produí una sèrie de grups terriblement incendiaris que renovaren l'escena del rock and roll. MC5, juntament amb Stooges o Amboy Dukes serien els banderers d'aquests atropellaments musicals a un lloc on imperava per tot arreu (totes les ràdios l'emetien a qualsevol moment del dia) el so negre del segell discogràfic Tamla Motown, el qual havia esdevingut, a la ciutat, tan important com la General Motors.

La música de MC5 i d'altres grups era rock and roll sorgit dels suburbis. Com digué Oriol Llopis , era un rock límit, per calmar, per aixafar una angoixa, per destruir el desassossec que produïa viure a Detroit, ciutat enorme, mediocre, anònima i esclata-cervells.

Els membres de MC5 formaven part d'una comuna (Translove Energies) dirigida per dos peculiars individus: John Sinclair (guia polític, que després fundà el White Panther Party) i James T. Crawford (guia espiritual); ambdós surten a la contraportada del nostre disc després dels crèdits. Es convertiren en els seus managers. Sinclair aprofitava els concerts per arengar a la concurrència amb manifests anti-capitalistes. Música i discursos eren extremadament provocatius.

El mes d'octubre del 68, després d'haver recorregut el circuït de bar i barets i ser coneguts entre la població més guerrillera i cercabregues de la Motor City, es plantegen la gravació del primer elapé. La casa discogràfica Elektra no els dóna massa doblers per la qual cosa decideixen gravar-lo en directe, en una nit i d'una sola presa, en el Detroit Grande Ballroom de Russ Gibb.

El resultat: terrorífic, aborronador, indescriptible. Les guitarres de Wayne Kramer i Fred "Sonic" Smith trepanen les orelles; el cantant, Rob Tyner, udola; la secció rítmica, Michael Davis i Dennis Thompson, fan oposicions a ésser desterrats de l'estat de Michigan. Un disc que pots utilitzar si realment vols que els teus veïnats t'odiïn cada vegada que el fitoris amb l'agulla del teu vell pick-up. No debades, el congressista Spiro Agnew estava convençut que "Kick Out The Jams" formava part d'un complot filo-comunista per anihilar la joventut nord-americana fent-los caure en la promiscuïtat i en les drogues.

El que trobarem a "Kick Out The Jams" és autènticament proto-punk, rhythm and blues espídic amb dosis de heavy metal. Un elapé no apte per a oïdes sensibles. Compacte i definitiu. Sense cap dubte una de les millors gravacions en directe realitzades en la història del rock; però això no és degut a la qualitat del so (francament millorable) sinó a la potència que els cinc individus transmeten a través de les vuit cançons que esdevenen vuit coets siderals i anorreadors.

El disc tingué molta acceptació (arribà al nº 30 de les llistes) i això que s'ha de tenir en compte que fou boicotejat per tendes i ràdios ja que cada dos per tres el cantant deia "Kick out the jams, motherfuckers!", frase poc elegant que en posteriors còpies fou canviada per "Kick out the jams, brothers and sisters!" que quadrava més amb l'època hippi (no oblidem que estam parlant del 68). Per cert, la crítica hippi-cultural de l'època (la revista "Rolling Stone", sobretot) criticà el disc molt negativament, dient que era un àlbum fals i pretenciós. Incert del tot perquè un dels grans mèrits del disc és la sinceritat que se'n traspua ja que aconsegueix capturar tota l'energia que, segons conten els afortunats que pogueren veure'ls, desprenien en directe.

El següent material de MC5, "Back In The USA", també és més que recomanable

D'haver nascut vint anys després MC5 haurien deixat els Sonic Youth a l'altura de música de guarderia infantil.