Cops i bufetades es reparteixen a totes les convencions de beatlemaniàtics quan s'ha de discutir sobre la valoració del treball en solitari dels Fab Four. Els sectors més oposats coincideixen en atorgar el rang d'obres mestres a "J.Lennon/Plastic Ono Band" i "Imagine"; també hi ha coincidència a l'hora de reconèixer com a gran disc "All Things Must Pass" de George Harrison; pel que fa a Ringo Starr no hi ha bregues, sinó tàcits silencis. Les agressions físiques es produeixen quan s'ha de parlar de Paul McCartney. Uns esgrimeixen arguments al.lusius a les multimilionàries vendes aconseguides; uns altres ataquen refregant per la cara ignomínies com "Ob-la-di-ob-la-da"; els primers contrarepliquen enarborant la professionalitat de Paul; els contrincants cremen còpies de la sacarinosa "Yesterday". Els sectors estoics, impassibles, callen; no ignoren que d'haver continuat durant els anys setanta, el 90% de la música de The Beatles hagués estat semblant a la feta per McCartney, amb o sense Wings. Avui intentarem respondre a diverses i complicades qüestions que en aquells fòrums es plantegen. Es, realment, fastigós el llegat individual de Paul McCartney? Es pecat tenir els seus discos? I, si ho és, qui me'ls compra?

L'estadística ens el mostra com l'"ex" més regular (vint elapés en menys de trenta anys) i el qui més èxit ha obtingut. També el més estable; i el més madur (no precisament pel poti-poti "Liverpool Oratorio"). Fidel al seu origen, classe mitjana provinciana, ha treballat àrduament, allunyat de preocupacions metafísiques (Harrison) o polítiques (Lennon). Conseqüent amb el seu status d'home més ric d'Anglaterra, sempre ha parlat favorablement dels conservadors; de fet, només té dues taques al seu expedient: les censures radiofòniques a què el va sotmetre la BBC per les cançons "Hi, Hi, Hi" (apologia de sexe i drogues) i "Give Ireland Back To The Irish" (apologia del nacionalisme irlandès en denunciar la matança anglesa del "Bloody Sunday").

No serà que alguns puristes sectors de la crítica rock han utilitzat el seu conservadorisme ideològic com a correlat de l'escassa progressió musical durant quasi tres dècades sense The Beatles? Nosaltres, convençuts que és un dels més importants i prolífics compositors de música pop, volem redimir la seva primera època, el període 1970-74, en què trobam un disc excel.lent i una obra mestra del pop. De la repetitiva obra posterior, poca cosa ens interessa, llevat de la bona cançó a què cada any ens té avesats.

Amb un títol que sembla declaració d'independència, "McCartney" (Apple, 1970) va ser editat immediatament després que Paul anunciàs la separació de The Beatles i dies abans que sortís al carrer "Let It Be", cosa que va enutjar els altres beatles. Va ser composat i enregistrat en només quatre pistes en la quietud d'una granja escocesa. Paul hi va tocar tots els instruments (teclats, baix, guitarra...), tal com havia fet en algunes cançons de la segona cara d'"Abbey Road". De fet, part de "McCartney" és una congruent continuació del pòstum treball beatle. Fornit amb bons temes, tres en destaquen. "Maybe I'm Amazed", superba, després versioneada pels Faces de Rod Stewart; la senzilla i delicada "Junk", meravella que hagué d'esperar a ser redescoberta quan el 1991 publicà una nova versió a l'interessant "Unplugged"; i una altra joia, "Every Night". Indicadores que la capacitat de composició de Paul seguia intacta.

La crítica de l'època acusà el disc de ser una sistematització cansada del que feia a The Beatles. Tanmateix "McCartney" és deliciós; artesanal, despullat, quasi inacabat, és fruit de la senzillesa ben entesa. Nº 1 als EUA i 2 a GB on va ser aturat per "Bridge Over Troubled Water".