Pocs guitarristes poden presumir d’haver après els primers acords amb Les Paul, l’inventor de la guitarra elèctrica. Steve Miller n’és un. Si avui el presentam a "Clàssics del rock" no és per aquest pedagògic atzar, sinó per la seva obra, especialment la realitzada els darrers seixantes.

La majoria de biografies consultades li adjudiquen dues etapes diferenciades. La primera, durant la segona meitat d’aquella dècada, com a bluesrocker a la San Francisco àcida. La segona, a cavall entre els 70 i els 80, com a hàbil compositor de cançons pop amb infecciosos "riffs" de guitarra, les quals aconseguiren vendre milions d’exemplars. Ens referim a peces com "Fly Like An Eagle" o "The Joker", gran èxit del 1973 que repetí sort recentment quan va ser elegida per acompanyar un famós espot publicitari de cervesa. Creim, però, que parlar de dues etapes és fer una divisió relativa ja que, sempre, Steve Miller ha desenvolupat un estil propi, sòlid i confidencial, navegant moderadament entre l’intimisme i el nervi, amb qualitat i consistència.

Nascut a Dallas el 1943 de petit va conèixer grans figures de la música com Charles Mingus i l’esmentat Les Paul, amics de son pare, metge. Aviat formà les inevitables bandes d’adolescència (The Ardells i Marksmen Combo en què va contactar amb Boz Scaggs, futur col.laborador). Després d’intentar estudiar literatura a Copenhague marxà a Chicago on assimilà les possibilitats del blues aprenent de Howlin’ Wolf, Muddy Waters i James Cotton. El 1966 escoltà les sirenes de la psicodèlia californiana i partí cap a la terra promesa on formà The Steve Miller Band amb Lonnie Turner (baix), Boz Scaggs (guitarra), Jim Petermann (orgue) i Tim Davis (bateria). Una feliç actuació al Monterey Pop Festival’67 (la millor de totes les edicions) els facilità un contracte amb Capitol Records i la possibilitat d’enregistrar "Children Of The Future" (Capitol, 1968), realitzat als Olympic Studios de Londres sota la producció de l’experimentat Glyn Johns (The Who, The Faces). Un primer elapé més que interessant on Miller es desmarca de les sobreabundants bandes de bluesrock gràcies a l’atracció pels efectes de so psicodèlics, molt presents a la primera cara del vinil: peces experimentals i creació d’atmosferes tranquil.les sense perdre de vista el rhythm and blues. Per a alguns les cinc cançons són "la quinta essència del rock progressiu dels 60". Tot canvia a la segona cara: "Junior Saw It Happen", impregnada d’una guitarra acètica, demostra la faceta pop de Miller que, amb el temps, li proporcionaria bons dividends. Que procedeix del blues (gènere que mai no abandonarà) ho afirmen composicions com "Fanny Mae" i "Key To The Highway" de Big Bill Broonzy. Un disc molt aconsellable encara que inferior a "Sailor", clàssic de la dècada editat sis mesos després.