"Blue" (Reprise, 1971), enregistrat als estudis A&M de Los Angeles, és el perfecte reflex d’un període de crisi produït per les constants gires i la pressió de l’èxit aconseguit. Està format per deu esplèndides cançons enregistrades amb els mínims arranjaments possibles (guitarra i, ocasionalment, piano). Nuesa absoluta per al relat d’amors inacabats i solituds hereves del silenci; extrema senzillesa per a una extensa gamma de frustracions que formen un adequat substitut del psiquiatre. "My Old Man". "A Case Of You", "The Last Time I Saw Richard"... Amb textos autobiogràfics però obscurs, "Blue", sense ser una obra pessimista, mostra desolació. El seu particular document d’una època feliç que ja s’havia extingit. Entre tant d’intimisme quasi lúgubre, hi desdiu "California", escrita abans, tal vegada a Eivissa, durant un viatge per la Mediterrània. En aquesta peça intervenen James Taylor i Sneeky Pete qui il.lumina tènuement l’elapé amb la guitarra "steel". "Blue", per tant, suposava l’adéu a la cantant d’imatge ingènua i d’optimisme innocent: "Era el final d’una infància -digué Mitchell- que havia intentat perllongar a base de moixos, ukeleles i cançonetes".

A finals del 1972 va publicar "For The Roses", un elapé de transició amb cançons inferiors a "Blue" i arranjaments més rics. No és un dels grans discos de Joni Mitchell però, indubtablement, superior a la majoria dels enregistraments d’aquell any de mala collita discogràfica.