Moby Grape haguessin pogut ser els millors; els sobraven qualitats. Eren entusiastes i potents, posseïen sentit de l'humor, presentaven una articulació instrumental perfecta i combinaven, com ningú no ho havia fet, folk, rock, rythm and blues, gospel, country i pop. Lírics, narratius i melòdics, els cinc músics cantaven i composaven fluïdament. Cap banda de Califòrnia va realitzar un primer elapé tan meravellós com el de Moby Grape. A pesar de tot, gràcies a la presumpció de la indústria discogràfica, Moby Grape va passar ràpidament a engrossar la dubtosament honorable nòmina de "Maleïts Del Rock". Mai no en sortiren.

Peter Lewis (guitarra), Bob Mosley (baix), Skip Spence (guitarra, ex-Jefferson Airplane), Don Stevenson (bateria) i Jerry Miller (guitarra), crearen la banda el 1966. Com a mànager contractaren Matthew Katz, desaprensiu comptable que ja ha sortit en aquestes pàgines quan parlàrem de la també californiana banda It's A Beautiful Day. Després d'algunes setmanes de tocar i assajar a The Ark, enorme barca-sala de festes situada a Sausalito, aconseguiren un so sorprenentment compenetrat i composaren un grapat de peces excel.lents. Ràpidament actuaren al Fillmore i a l'Avalon Ballroom, mítiques sales de San Francisco. La llegenda explica que Matthew Katz va convocar els caçatalents de catorze companyies discogràfiques per subhastar el grup a qui més pagàs. Kama Sutra (el segell de Lovin' Spoonful), Elektra (que ja havia fitxat The Doors i Love) i Atlantic s'interessaren molt pels Moby Grape. Va ser Columbia, animada per David Rubinson (futur productor de la banda), la que oferí més diners. Rubinson, bocabadat, els havia vist a The Ark ("Eren tan bons com els Stones"). Durant els primers mesos del 67, i a pesar de la mala organització de Katz, Moby Grape es feren populars gràcies als seus magnífics directes, en els quals perfilaren el material que havia de formar l'elapé de presentació.

El genial, incomparable i irrepetible "Moby Grape" (Columbia, 1967), s'enregistrà, pràcticament en directe (a excepció de les veus), en un primitiu estudi de vuit pistes a Hollywood, durant cinc dies. El que és un dels millors discos del segle costà la ridícula quantitat d'11.000 dòlars. Els capitosts de Columbia, meravellats davant el resultat aconseguit, decidiren dur a terme una campanya publicitària inèdita fins a aquell moment. En comptes de publicar un "single", n'editaren, simultàniament, cinc!. El resultat va ser pèssim; els "disc-jockeys" no sabien quin dels cinc discos punxar; estaven confosos igual que el públic, que en aquell temps desconfiava del material comercial. Molta gent pensà que Moby Grape eren una embetumada per a adolescents (com The Monkees) i els "singles" no varen vendre.

El 6 de juny Columbia va organitzar una descomunal i hortera presentació de la banda; els convidats reberen un dossier de vellut púrpura amb els cinc senzills; deu mil orquídies (també de color púrpura) caigueren lentament des del sostre de l'Avalon Ballroom. Es regalaren set centes ampolles de vi etiquetades amb el nom Moby Grape.

Parlem ja d'aquest vigorós, efervescent i superb disc. "Moby Grape" està executat immaculadament, amb un so net i cristal.lí, tallant i avassallador. La fòrmula dels tres guitarristes (Miller/solista, Spence/rítmica, Lewis/arpegis) és sublim; proporciona versatilitat i força instrumental. El tractament d'harmonies vocals, suprem. Les tretze peces, perfectament emmetxades, són petitíssimes i delicioses obres d'art; bellament romàntiques o màgicament violentes, configuren un mostrari de la millor música dels 50-60, de Buddy Holly a The Beatles.

"Hey Grandma", amb guitarra afiblonada, és un dels himnes més intensos del rock àcid californià. "8:05", escrita per Miller i Stevenson mentre travessaven el Golden Gate Bridge, refinada. Com "Someday", mel pura, paradigma de les aconseguides harmonies vocals dels Grape. "Sitting By The Window", més melodies embruixades amb contrapunts embadalits; divina per a dies plujosos. "Naked, If I Want To", micromeravella d'un minut. "Changes", la peça més àcida del disc; guitarres com a escarpells. "Omaha", apocalíptica i enèrgica, vessunya "speed"; hauria d'haver estat el primer i únic "single" de l'insuperable primer elapé de Moby Grape que, editat el juny del 67, arribà al nº 24 als EUA.

I si bé la comèdia dels cinc senzills els va perjudicar, després, les coses no rutllaren d'allò més bé, sinó pitjor. L'endemà de la gegantesca presentació a l'Avalon Ballroom, Miller, Spence i Lewis eren detinguts amb la companyia de tres al.lotes menors d'edat; foren arrestats per corrupció de menors. A més, Miller duia marihuana. Les notícies feren que les vendes dels "singles" minvassin.

S'embarcaren en una gira en què demostraren la facilitat que tenien per aficar-se en escàndols; ràpidament varen ser vetats per les emissores més conservadores. Fins i tot Clive Davis, president de Columbia, els envià un enrabiat telegrama recriminant-los el seu comportament, damunt o lluny de l'escenari.

L'elapé aconseguí vendre 200.000 còpies, que haurien estat més de no haver-hi estranys problemes. Per exemple, la mescla estereo que s'edità no sonava bé, perjudicant, especialment, el joc d'harmonies vocals. O, quan el disc ja era al carrer, s'adonaren que a la portada Don Stevenson feia un senyal poc elegant amb el dit mitger (mirau la portada, no censurada); les següents edicions eliminaren el f... dit.

Més problemes. A pesar de tocar a Monterey'67, festival per excel.lència del rock àcid californià, el mànager Katz no arribà a cap acord amb els organitzadors i no deixà que apareguessin ni a la banda sonora, ni a la pel.lícula. El grup va perdre una gran oportunitat en no sortir en aquell magnífic mostrador.

I de drogues, què? Bé, tots n'eren aficionats; Skip Spence, però, era un empedreït devorador d'àcids. Provocà diversos altercats, essent especialment ressenyable el dia en què, enfurit per un àcid "blue cheer", intentà matar Stevenson i Miller amb una destral.

L'edició de "Wow", segon elapé, no va estar exempta d'artimanyes promocionals; una cançó només podia escoltar-se a 78 r.p.m.; a més, als EUA anava acompanyat d'un àlbum en directe, "Grape Jam", que no va aparèixer a Europa. La crítica, farta de enginys publicitaris, seguí desconfiant de Moby Grape i l'elapé no va vendre.

Per finalitzar, direm que en el 69 acomiadaren Matthew Katz; el molt clepa era el propietari del nom i, fins a l'actualitat, ha estat l'únic que ha cobrat drets d'autor dels discos de Moby Grape.