The Monkees tenen el dubtós honor de ser el primer grup "prefabricat" de la història del rock. Des del moment en què es va saber que havien enganat el públic fent creure que tocaven els instruments en les seves cançons, han estat considerats el paradigma del marquèting musical fraudulent. Tanmateix no varen ser els primers involucrats en aquestes estratagemes: The Byrds tampoc no tocaren cap instrument en el seu primer disc. A benefici de The Monkees s’ha de dir que varen ser ells qui denunciaren el fet, rebel.lant-se, tímidament, contra la indústria.

Tot va ser idea dels productors Bob Rafelson i Bert Schneider: una sèrie de televisió protagonitzada per uns clònics de The Beatles. Seguint els esquemes audiovisuals que Richard Lester havia desenvolupat a les pel.lícules "A Hard Day’s Night" i "Help!", els quatre intèrprets havien de fer tot tipus de bajanades més o manco divertides a ritme de persecució. La segona part del projecte consistia en expandir el producte mitjançant discos, els quals promocionarien la sèrie i viceversa. Davant la possibilitat de problemes (que a la llarga no pogueren evitar) rebutjaren la contractació d’un grup real (s’havia pensat en The Lovin’ Spoonful) i decidiren fabricar-ne un a mida. El setembre de 1965 un anunci al Daily Variety, periòdic de la faràndula de Los Angeles, cercava "quatre al.lots bojos, músics i cantants, entre 17 i 21 anys" per a una futura sèrie televisiva. A les proves, se n’hi presentaren més de 400, entre els qual hi havia Stephen Stills, Harry Nilsson i... Charles Manson! Els elegits varen ser Michael Nesmith, guitarrista amb una certa experiència en el circuit folk, el també guitarrista Peter Fork i dos actors de segona fila que, encara, no sabien tocar cap instrument: David Jones i Mickey Dolenz. Jones era anglès i havia fet teatre mentre que Dolenz era una cara relativament coneguda ja que feia televisió des dels onze anys. Segons conta Nick Kohn a l’imprescindible llibre "Awopboppaloobop Alopbamboom" els quatre se semblaven molt a The Beatles: "Un tenia cara de nin i inspirava sentiments maternals (Jones-McCartney), un altre era dur i dominant (Dolenz-Lennon), un altre pareixia totalment despreocupat (Tork-Ringo) i el darrer, seriós i reservat, recte i honrat (Nesmith-Harrison)".

El programa pilot, realitzat per la productora Screen Gems, tingué tant d’èxit que la poderosa NBC va comprar els drets de la sèrie i a partir del setembre de 1966 va emetre un programa setmanal. Ben aviat la sèrie va distribuir-se a mig món, incloent ca nostra; donc fe d’haver vist alguns capítols que varen excitar la meva infància. Al mateix temps es va publicar el primer disc petit, "Last Train To Clarksville" (una bona imitació del "Paperback Writer" beatle) i poques setmanes després l’elapé "The Monkees" (Colgems, 1966), enregistrat en tres dies sota la supervisió de Don Kirshner, director musical de Screen Gems. L’astut Kirshner també era propietari d’Aldon Music, una autèntica fàbrica d’èxits en cadena que tenia en nòmina alguns dels cervells privilegiats del pop americà com el tàndem format per Tommy Boyce i Bobby Hart i el matrimoni Goffin-King. Els dos primers varen escriure la majoria de les peces que, evidentment, no varen ser interpretades (es limitaren a afegir les veus) per cap dels quatre barbamecs sinó per músics professionals. Els autèntics Monkees eren gent com Sonny Curtis, Hal Blaine, Larry Knetchel, Glen Campbell i Leon Russell. L’àlbum està format per dotze senzills, melòdics i precisos artefactes. Breus sintonies adolescents com "(Theme From) The Monkees", l’efectiva i dinàmica composició que obria cada capítol i que capturava esplèndidament l’essència de la sèrie. També hi destacaven les ingènues "Take A Giant Step" i "Sweet Young Thing" amb melodies de Carole King i la rockera "Saturday’s Child". Nesmith s’atrevia a firmar "Papa Gene’s Blues" d’orientació country. I, per suposat, la gloriosa "Last Train To Clarksville", estrella de l’àlbum. Un cançoner acolorit i estimulant que encara conserva la gràcia original.

El "single" i el llarga durada aconseguiren el número 1 immediat. En arribar Nadal cercaren urgentment una peça potent però no podien recórrer a les cançons de l’àlbum ja que estava "cremat" (havia venut més de tres milions de còpies en tres mesos!). La solució va ser la magnífica "I’m A Believer" d’un jove i desconegut Neil Diamond; abans de publicar-se ja havia venut un milió d’exemplars. Els adinerats joves americans respongueren igual durant el 1967 en què The Monkees publicaren diversos senzills i dos elapés, idèntics al primer. A finals d’any, durant una conferència de premsa, Michael Nesmith confessà que ells no tocaven les cançons i que, a més, la companyia discogràfica no volia, sistemàticament, que ho fessin. Tanmateix la "monkeemania" va aguantar fins al 1968 any en què Peter Torke abandonà la formació.