Malgrat una llarga i prolífica carrera (quasi vint elapés en trenta anys d'existència), The Moody Blues podrien ser l'exemple més clar de banda que ha passat a la història gràcies a una afortunada cançó. De no ser per "Nights In White Satin", hauria estat una de les moltes bandes obscures que enregistraren alguns "singles" durant l'època daurada del rhythm and blues britànic.

La pomposa "Nights In White Satin", a més de proporcionar-los fama i diners, els reportà un marinatge exitós durant els anys 60. Posteriorment, The Moody Blues ens varen seguir turmentant amb feixucs i soporífers discos, el millor dels quals podria ser "A Question Of Balance" (1970).

The Moody Blues, a imatge de bandes com The Hollies, es formaren a Birmingham en la primavera del 64. Ben aviat aconseguiren un número 1 a GB gràcies a la interessant versió de "Go Now", clàssic del rhythm and blues americà, original de Bessie Banks. Durant el 65 i el 66, a pesar de senzills apreciables com "I Don't Want To Go On Without You" (de The Drifters) i de "From The Bottom Of My Heart" (33 i 22 a GB, respectivament), i malgrat una gira en què acompanyaren The Beatles, la banda entrà en crisi. Clint Warwick i Danny Laine (després volant amb Paul McCartney & Wings) abandonaren la nau.

El 1967 The Moody Blues estava format pels primigenis Mike Pinder (teclats), Ray Thomas (flauta, veus) i Graeme Edge (bateria), més dos nous fixatges, Justin Hayward (veu, guitarra) i John Lodge (baix, veu), els quals, a la llarga, varen esdevenir la columna vertebral. Tanmateix, la banda semblava condemnada a desaparèixer: el mànager s'esfumà pispant-los els magres guanys anteriors. Aquell 67 començà malament; cap dels tres "singles" enregistrats entrà a les llistes d'èxit i, en aquella època, no classificar una cançó entre les deu primeres era sinònim de fracàs absolut. Si no existís això que anomenam "atzar", la història de Moody Blues hauria d'haver finalitzat l'estiu del 67, ja que la implacable i conservadora discogràfica Decca era a punt d'expulsar-los per incompetents. Però...

...Decca havia comprat un flamant equipament d'alta fidelitat i necessitava un àlbum per poder exhibir-lo al món civilitzat. Es tractava d'una parida anomenada Deramic Sound System (DSS, tal com podeu apreciar a la portada reproduïda). La idea dels capitosts de Decca era enregistrar una versió de la "Simfonia Del Nou Món" de Dvorak a càrrec d'una banda amb suport orquestral. The Moody Blues, amb números vermells, sense cap futur i amb un peu al carrer, acceptaren el simfònic confit.

La idea d'un grup musical interpretant Dvorak va ser ràpidament (i assenyadament) abandonada; es suggerí l'enregistrament d'un àlbum conceptual: cançons rock que tractassin les diferents parts del dia, acompanyades d'ininterromputs passatges orquestrals.

El novembre del 67 es publicà el senzill "Nights In White Satin" i arrassà tota Europa (especialment França). Pop místic perfecte per a aquell any psicodèlic. Paradoxalment el "single" no s'edità als EUA fins a l'any 1972 i en poques setmanes hi va vendre més de tres milions de còpies. Des d'aleshores va esdevenir balada imprescindible i sempiterna, clàssic de la dècada i banda sonora sentimental d'una generació.

Al mateix temps s'edità l'elapé "Days Of Future Passed" (Deram, 1967) que, a pesar de ser flagel.lat per part de la crítica, tingué gran èxit (27 a GB i 3 als EUA). A més del tema nocturn i setinat, l'àlbum incloïa algunes peces destacables. "Another Morning", del flautista Ray Thomas, és una bona cançó pop. La vigorosa "Peak Hour", de John Lodge, recorda els Who més melòdics. Càndida i convincent, "Forever Afternoon" va triomfar com a senzill als EUA. En resum, a totes les cançons de "Days Of Future Passed" hi ha els ecos del bon pop britànic de l'època.

The London Festival Orchestra, dirigida per Peter Knight, realment no acompanyava The Moody Blues; es limitava a acoblar i embolcallar pomposament els temes interpretats pel quintet. Eren coprotagonistes d'allò que, mesclat, resultava una estranya potinga. Aquell pretenciós pseudoclassicisme no passava de ser escarniment d'un mal musical de Broadway amb ínfules simfòniques. Una mena de "easy listening" èpicopsicodèlic que enlluernà la població de mig món.

Per què serví "Days Of Future Passed"? Indubtablement perquè "Nights In White Satin" romangués com una de les grans peces de la dècada; des del 67 s'ha reeditat cada quatre o cinc anys i sempre ha seduït noves generacions deleroses de música libidinosa. A més, aquells sons èpics, dignes d'un Von Karajan saturat d'àcid, asfaltaren nous camins perquè bandes posteriors (com Emerson, Lake & Palmer i Yes) ablanissin el personal amb música fàtua.

"Nights In White Satin" reactivà la carrera de The Moody Blues; a partir del 67 enregistraren un caramull de discos triomfadors. Ara bé, no us en recomenam cap! Com a molt, aconsellam "The Magnificient Moodies", primitiu disc del 65 que inclou bones i sinceres cançons (pop i rhythm and blues). Obviament, "Days Of Future Passed" ha de figurar a qualsevol discografia que presumeixi de posseir els moments essencials de la història del rock.