L'àlbum que comentarem avui pertany a la selecció de discos, no ja clàssics, sinó magistrals, destinats a figurar entre les obres mestres de la música popular del segle XX. Parlam d'"Astral Weeks" (Warner Bros), el disc que Van Morrison gravà el 1968 i que és considerat la cimera del músic i una de les gravacions que varen transformar l'essència del rock. Un disc il.luminat, únic i fonamental, adorat i venerat. Un disc enregistrat a New York però profundament irlandès. Una obra més valuosa que totes les bufonades cèltico-new age juntes que pul.lulen per les botigues de discos.

Van Morrison és un dels pocs músics (com Neil Young, Bob Dylan, Leonard Cohen, Paul Simon, Joni Mitchell i Lou Reed) que havent ultrapassat els 50 anys i contant amb una extensa discografia, encara es passeja amb dignitat (i misantropia) pel cruel i patètic món del rock. Els discos més mediocres de Van Morrison poden competir amb les millors obres d'altres músics; les cançons que fa 25 o 30 anys emocionaren als joves de l'època continuen vigents i, intemporals gràcies a la seva sensibilitat, hipnotitzen a qui les escolta per primera vegada.

Apuntarem que va nèixer a Belfast el 1945, en una família d'aficionats a la música: son pare col.leccionava fervorosament discos, sa mare era cantant de jazz i blues, l'oncle posseïa la millor col.lecció de discos de jazz de la ciutat. Creieu-me, George Ivan Morrison estudià solfeig...

Passarem ràpidament per la seva època primitiva fent referència als tres anys en què formà part del grup Them, banda amb la qual enregistrà dos fabulosos discos de rhythm and blues, "(The Angry Young) Them" i "Them Again", que algun dia comentarem en aquesta pàgina. A finals del 1966 marxà als EUA a la recerca de les fonts que l'havien inspirat musicalment. Edità en el 1967 una petita col.lecció de senzills per al segell Bang!, propietat del seu amic Bert Berns. Es tracta d'un material interessant ja que hi ha les primerenques versions de "Beside You" i "Madame George", dues de les joies incloses a "Astral Weeks", disc que va ser publicat el 1968 per Warner Bros, la companyia amb la qual havia signat després de morir, d'un atac de cor, Berns.

Conten les cròniques que el disc s'enregistrà en tan sols 48 hores; això pareix impossible davant l'esplèndid resultat. Sembla, però, que el projecte no necessitava més temps: tot estava planificat. Les cançons havien estat escrites mig any abans de gravar-les; i les havia tocat molt de temps abans d'entrar a l'estudi. Segons explicà Morrison "Astral Weeks" fou un concepte complet de principi a fi. Era una idea interior concebuda, originalment, com a òpera, entenent òpera com a múltiples peces visuals." Segueixen contant les enciclopèdies que l'enregistrament es va fer en viu, afegint-s'hi, després, la secció de cordes i seguidament els vents. Cal destacar la nòmina dels músics: Jay Berliner (guitarra), Richard Davis (doble baix), Connie Kay (bateria del Modern Jazz Quartet), John Payne (flauta i saxo soprano) i Warren Smith (percussió i vibràfon). Tots ells músics de jazz ja que la intenció era, des d'un principi, rompre amb els esquemes que imperaven a l'època. El blues li interessava; la psicodèlia, no.

"Astral Weeks" és un treball genial; és la primera obra mestra de la seva discografia. A partir d'aquí Morrison fou considerat un geni com a compositor i com a vocalista (se l'anomenarà "L'Home", "La Veu Més Negra del Rock Blanc"). El disc ho reunia tot: bellesa poètica i musical, expressió serena i arravatadora, energia esdevinguda creació artística. Les cançons perfilaven el que esdevindria un particular univers estilístic. La música: blues, jazz, soul, country, melodies celtes... tot configurat de manera única i personal. La poesia: torrents de paraules traçades com si sorgissin de l'escriptura automàtica, imatges desenfocades, tristes i seductores; estranyes estrofes difícils d'entendre (Morrison mai no ha confirmat ni ha negat les lectures fetes pels seus exegetes).

Aquestes són les vuit gemmes del disc. "Astral Weeks": instruments folk i aires jazzístics elaboren una atmosfera encisadora. "Beside You": un blues enriquit; la veu de Morrison sembla recórrer mil paratges de la infància; trista cançó, líricament exuberant. "Sweet Thing": la producció de Lewis Merenstein (molt controlada per Morrison) brilla en aquesta altra incursió enyoradissa. "Cyprus Avenue": l'Avinguda del Xiprer (que també surt a "Madame George") és el fil conductor de la reconstrucció de Belfast des de l'altra banda de l'Atlàntic; el treball jazzístic del baixista Richard Davis és impagable. Ha acabat la primera part, "In The Beguining";la seducció de les cançons de Morrison és absoluta i demolidora

"The Way Young Lovers Do" obre la segona part; el vibràfon de Warren Smith ens indica que deixem de plorar; arranjaments intensos i precisos. "Madame George": aquesta cançó pertany a un altre món; només pels deu minuts de durada hauríem d'estar eternament agraïts a Morrison. "Ballerina": alguna vegada s'ha dit que la gènesi de l'àlbum va ser el romanç que Van mantingué amb una ballarina; és pur sentiment; crits i gemecs en la que és més bella cançó d'amor dels anys 60. "Slim Slow Slider": música de jazz i veu de blues per finalitzar el que és un monument líric.

Aquestes columnes no tenen més intenció que la de servir de dolça introducció a l'irlandès errant. Aconsell a aquells que vulguin aprofundir-hi la lectura de l'esplèndid llibre "Van Morrison" (Editorial Càtedra) del mallorquí Eduardo Jordà que ens ofereix magistralment una perfecta visió del més místic dels cantautors populars del segle XX.

Pere Ferrando.