Si bé encara no havíem dedicat cap "Clàssics del rock" a Randy Newman, la veritat és que en vàrem parlar fa pocs mesos quan comentàrem "Nilsson Sings Newman", l’esplèndid disc de Harry Nilsson en el qual interpretava deu cançons belles i satíriques de Newman.

"12 Songs" (Reprise, 1970), el seu segon elapé, és l’obra perfecta per introduir-se en el món d’aquest cantautor cínic i avantajat, una mena de Tom Sharpe del rock, que amb veu rogallosa narra les peripècies de l’estupidesa humana.

Lluny de la gran orquestració utilitzada per a l’homònim àlbum de debut (més de setanta músics!), Newman va parapetar-se amb els instruments imprescindibles per aconseguir un producte quasi casolà. Això sí, amb músics de primera com Ry Cooder (brillant guitarra de coll d’ampolla), Clarence White i Jim Gordon. I al capdavant, un piano, el seu, d’eficàcia màxima, tocat a l’estil de Fats Domino. Dotze cançons, onze pròpies i una ("Underneath The Harlem Moon") rescatada dels anys 30. Rock bàsic i pausat, molt de blues, aromes del jazz més clàssic (dues peces posseeixen arranjaments de vents) i alguna tonada country. Una música simple i molt arrelada en la qual Newman es mou a la perfecció.

Tanmateix, el camp en què Newman excel.leix és el dels textos. També senzills però plens d’humor, ironia i de malaintencionada irreverència. Textos protagonitzats per bocamolls, desgraciats, inadaptats o cretins curts de gambals. Una cohort (misògins, racistes, faixistes...) que, curiosament, en comptes de semblar-nos abominables, se’ns fan dignes de pietat. I això els fa verosímils. Empipadorament humans.

A "12 Songs" hi trobam els seus temes preferits: família, racisme, religió, vellesa... Però per damunt de tots, el sexe. El cristià protagonista de "Lover’s Prayer" prega a Déu que no li "envii" dones intel.lectuals que li parlin de la guerra o que vagin a classes nocturnes: "No m’enviis noies joves d’ulls brillants per estimar-me/Senyor, no m’enviis cap d’aquestes boges amb ulleres". "Suzanne" és el monòleg d’un desequilibrat que espera l’arribada d’una prostituta: "Vaig veure el teu nom a la guia telefònica/He sentit coses sobre tu, esper que siguin certes/He copiat l’adreça, esperant que també m’estimis... Botaré de l’ombra per besar-te/La meva mà damunt dels teus cabells i estimar-te per totes les parts/I no intentis fugir, perquè si te’n vas et trobaré". La causticitat d’aquestes peces es transforma en ganyota a "Mama Told Me Not To Come" en què l’ingenu protagonista narra la iniciació al món del sexe en una festa, diguem-ne, liberal...: "Com així em fan aquestes preguntes boges?/És la festa més rara en què he estat/No encenguis el llum, no hi vull veure/La meva mare em digué que no vingués/No hi ha manera de divertir-se/He vist tantes coses que no havia vist abans/No sé el que són però no vull veure res més".

"Underneath The Harlem Moon" i, especialment, "Yellow Man", són dues mirades al racisme de la societat nordamericana. I "Kentucky" és un esbós poc compassiu de la vida del sud dels EUA: "La meva germana Sue no va crèixer cap amunt sinó cap afora/Ma mare, finament, diu que està llisa/Mon pare diu que és maca però ell és cec/El meu germà Jean és gran i rude i quasi no parla/Tingué una dona que va deixar-lo/Anit va emborratxar-se i tirà ma mare per l’escala/El sol resplendeix a la meva llar de Kentucky/I els nins juguen pel terra/Que els temps durs es mantenguin sempre lluny de la meva porta".

Després de "12 Songs" Randy Newman publicà "Sail Away", un altre excel.lent elapé que comentarem aquí mateix.