Aquest estiu s'han acomplit deu anys de la mort de Christa Paffgen, Nico, el rostre eternament decandit de la factoria Warhol, la greu i ensofrada veu del primer elapé de The Velvet Underground. Morí la tarda del 18 de juliol del 1988 mentre passejava amb bicicleta, víctima d'una hemorràgia cerebral. Succeí a Eivissa, on havia viscut intermitentment des dels anys seixanta. Feia un any que s'havia desintoxicat de l'heroïna, a la qual era addicta des de temps immemorials. Havia sobreviscut a una plèiade d'amics i amants (Brian Jones, Jim Morrison) amb qui havia mantingut curtes però intenses relacions.

La discografia de Nico és breu, depressiva, original i, sobretot, estranyament bella. D'obligada referència pel que fa al "malditisme". Per a nosaltres el més impressionant és "Chelsea Girl" (MGM, 1968), el primer que enregistrà, encara, a l'ombra del "circ" de Warhol.

Nico neix a Colònia el 1938. Als 18 anys, alta, esvelta, treballa de model a Alemanya i a França. A París connecta amb els mestres de la "chanson"; sempre admirà Juliette Greco. Aconsegueix petits papers a "La Dolce Vita" de Fellini i a "La Tempesta" de Lattuada. Té un fill amb Alain Delon, Ari, a qui l'actor mai no reconeixerà. El 1964, després de passar pel món dels espots publicitaris, coneix Bob Dylan; viuen una temporada a Grècia; Dylan li escriu "I'll Keep It With Mine". A Londres manté un romanç amb Brian Jones de The Rolling Stones; el mànager del grup, Andrew Loog Oldham, li produeix un "single" que incloïa una peça de Jimmy Page.

Marxa a Nova York per entrar en l'òrbita de la Factory d'Andy Warhol, a qui havia conegut a Londres. Participarà en diverses pel.lícules experimentals ("The Chelsea Girls", "Four Stars"). Warhol decideix col.locar-la com a cantant de The Velvet Underground ("The Velvet Underground & Nico")a pesar de la disconformitat de Lou Reed i John Cale. Ells dos i Nico formaran un estrany triangle alimentat per sentiments d'amor, odi i gelosia. Per una banda no volien saber res d'ella, fins i tot, a vegades, no deixaven que sortís a l'escenari; per l'altra, Lou Reed va escriure, especialment, una sèrie de cançons ("All Tomorrow's Parties", "Femme Fatale") perquè ella els interpretàs. John Cale, seduït pels ulls blaudivins, l'acompanyà, musicalment, fins a la dècada dels vuitanta.

Mentre Reed i Cale fabricaven una bomba paranoica, "White Light/White Heat", segon elapé de The Velvet Underground, Nico actuava en el club Dom de Nova York; algunes nits, ells, tantàliques ombres, l'acompanyaven; fins que arribà, de Califòrnia, Jackson Browne, un jovenet de disset anys que seguia la pista de Tim Buckley. S'enamorà de la gèlida teutona i li va composar tristes cançons.

"Chelsea Girl" és, realment, el disc perdut de The Velvet Undergound. Així ho reconeixia ella: "El disc pertany a John, Lou i Sterling Morrison; jo em vaig limitar a posar la veu, la qual va ser usada més enllà de les meves intencions. Es pur Velvet, no té absolutament res a veure amb mi".

Fins i tot el productor, Tom Wilson, havia mantingut vincles amb el grup ja que havia produït la desconcertant "Sunday Morning", una de les cançons del primer elapé. Wilson hi realitzà una tasca brillant, encaixant adequadament les "velludes atmosferes" i els arranjaments de jardí renaixentista confeccionats per Larry Fallon. Com a músics hi participaren Reed, Cale, Morrison i Browne, els quals, a més, composaren quasi totes les peces.

De fet, cinc de les deu composicions de què està format "Chelsea Girl" duen les firmes dels membres de la maleïda banda. "Little Sister", de Reed i Cale, hagués pogut formar part del famós disc del plàtan. La dramàtica "Winter Song", de Cale, endreçada amb flautes i guitarra acústica, no hagués desentonat a "Paris 1919", obra magna del gal.lès. "It Was A Pleasure Then" són vuit minuts de paroxisme escrits pel duet velvetià, pels quals Nico es passeja depressivament. Sterling Morrison i Reed elaboraren la patètica "Chelsea Girls", rememorant la pel.lícula de Warhol. "The Fairest Of The Seasons", "Somewhere There's A Feather" i "These Days" pertanyien al cançoner de Jackson Browne, un dels millors músics de la "generació intimista" que no enregistrà en solitari fins al 1972.

També hi figura "I'll Keep It With Mine" que, com hem dit, Dylan va escriure per a ella, a pesar que va permetre que Judy Collins l'enregistràs el 1966. Nico, enamorada de Dylan i de la peça, sempre havia intentat que formàs part del repertori de la Velvet; això era impossible ja que Lou Reed odiava Dylan. La veu de Nico, amb un evident i subjugador accent germànic, transforma la peça de Dylan en un artefacte opressiu. Finalment, trobam una joia de tristesa asserenada, "Eulogy To Lenny Bruce" de Tim Hardin, un altre amor de Nico. Hardin dedicà la peça al còmic que, igual que ell, va morir de sobredosi.

Després de l'edició de "Chelsea Girl", comercialment un fracàs absolut, Nico es traslladà a Califòrnia on Browne seria substituït per Iggy Pop i Jim Morrison, la seva relació més intempestiva.

A partir del 1969 inicià una nova i diferent etapa musical, lluny de l'univers warholià, encara que sota la producció de John Cale. Aquell any publicà "The Marble Index", totalment escrit per ella, on introduïa per primera vegada l'harmònium, instrument que sempre l'acompanyaria. Misteriosament polit és "Desertshore" (1971, produït per Cale), en el qual canta en alemany dues peces de "La Cicatrice Interieure" de l'obscur cineasta Philippe Garrel. "The End", asfixiant elapé de 1974, amb la participació de Brian Eno, inclou la versió definitiva de la peça de Jim Morrison; un disc agònic i esglaiador.