D’ençà de la seva mort succeïda el 1994, quan només tenia 54 anys, ha abundat la publicació diversa de l’excel.lent material musical que Harry Nilsson va deixar-nos. Començà aquell mateix any, poc després de l’òbit, quan RCA edità "Personal Best", doble recopilatori que incloïa un afortunat conjunt de quaranta-nou cançons que visitaven tots els èxits del cantant d’origen suec. Fa molts anys que el comentàrem extensament a "Clàssics del rock". Continuam estalviant a l’espera d’una múltiple capsa antològica que hi aprofundeixi més. Recentment, el segell britànic Camden ha editat, en un doble compacte, tres antics elapés ("Pandemonium Shadow Show", "Aerial Ballet" i "Aerial Pandemonium Ballet"). I fa pocs mesos sortí al mercat una nova edició del disc que avui comentarem. Curiosament, però, entre tanta reedició, no ha sortit a la llum "Lost And Found", el disc que estava enregistrant quan va morir sobtadament.

"Nilsson Sings Newman" (RCA) va publicar-se el 1970. Abans havia escrit tres elapés que a pesar de ser ben rebuts per la crítica no tingueren cap èxit. Tanmateix el nom de Nilsson començava a ser prou conegut gràcies a la cançó "Everybody’s Talkin’", la meravella de Fred Neil que formava part de la banda sonora de "Midnight Cowboy". Una cançó del segle que aviat tindrem a les columnes d’abaix.

Randy Newman, de qui parlarem pròximament quan comentem el seu gran disc "12 Songs", havia editat dos àlbums i la seva signatura figurava a una extensa col.lecció de senzills interpretats per cantants d’èxit com Jackie DeShanon, Petula Clark, Liza Minnelli, P.J. Proby, Dusty Springfield... fins i tot Ella Fitzgerald li havia enregistrat l’esplèndida "I Wonder Why". Nilsson era un secret admirador del seu treball; hi valorava l’humor, la ironia, l’elegant cinisme i la visió adulta del pop que Newman injectava a totes les seves composicions. De fet ja havia enregistrat "Simon Smith & The Amazing Dancing Bear", peça de Randy inclosa a l’àlbum lacònicament titulat "Harry". Així, sota la supervisió de George Tipton, Nilsson i Newman, pràcticament sols, enregistraren el disc als estudis RCA de Hollywood.

Les deu cançons de "Nilsson Sings Newman" tenen com a característica essencial l’omnipresència del pianista compositor i la veu versàtil de Nilsson, més il.luminada que mai. Cada peça s’inicia amb l’entrada tènue de l’instrument i la prompta companyia vocal que, finament, com només podia cantar Nilsson, van dibuixant sensacions en mil colors. El treball de Harry és únic; hàbil en matisos, mestre en registres, doctor en melodies. El seu millor moment.

A vegades el mateix Nilsson es dobla amb la pròpia veu; en altres, hi apareix l’acompanyament d’un quartet vocal masculí. Sense arranjaments; només petites clucades d’ull com la inclusió de la melodia de "Midnight Cowboy" i l’aparició fugaç de "Rhapsody In Blue" de Gershwin. Les peces de Newman semblen ser construïdes a la cruïlla del carrer Burt Bacharach i l’avinguda Bob Dylan. Melodies efectives i textos satírics que, en la veu de Nilsson, semblen més àcids. "Cowboy", "Caroline", "Yellow Man", "Vine Street"... cançons que Newman havia enregistrat al primer elapé homònim i al segon, "12 Songs", renaixen, controlades a la perfecció per una de les veus més belles i emotives de la història del pop.

Actualment poden trobar-se diverses edicions de "Nilsson Sings Newman"; la més recomanable, sens dubte, és la recent de Buddha Records en motiu del trenta aniversari de l’àlbum, ja que inclou "Snow", peça inèdita que restava tancada als arxius. Un disc per a paladars exquisits.