Paral.lelament a la proposta punk alguns apostaren pel retorn a les arrels. Tom Petty, definit com un subtil encreuament d’Eddie Cochran i Roger McGuinn, en va ser un i durant la segona meitat dels setanta elaborà un material vigorós i sincer. Anticipant-se al moviment conegut amb el nom de "nou rock nordamericà" va imposar l’àgil so de guitarres al llarg dels anys vuitanta. Petty i la seva banda recuperaren una manera especial de fer les coses que recordaven les càlides èpoques del folkrock dels seixanta.

Conten les cròniques que quan tenia set anys Elvis Presley (que rodava la pel.lícula "Follow That Dream" al seu petit poble de Gainesville, Florida) li va donar la mà. L’atzar havia fet el seu treball i l’anècdota pesà: el rock and roll va immiscir-se en la vida escolar de Petty. A principis dels setanta va formar el grup Mudcrutch però Florida mai no ha estat la plataforma ideal per a nois insurgents amants del rock. Per tant, amb les corresponents maquetes, emigraren a Los Angeles on fitxaren pel segell Shelter, enregistrant un elapé que mai no s’edità. La banda es va desfer però Denny Cordell, gerent de Shelter i un mite vivent després d’haver produït gent com Joe Cocker i The Move, va mantenir-lo en nòmina com a lletrista en espera de millors temps. Arribaren, i amb la companyia de dos membres de Mudcruth recompongué la banda anomenant-la, definitivament, Tom Petty & The Heartbreakers.

El primer àlbum homònim de Petty va ser enregistrat l’estiu del 1976 als estudis shelter de Hollywood. La formació comprenia el mateix Petty (veus i guitarres), Mike Campbell (guitarres), Ron Blair (baix), Benmont Tench (teclats) i Stan Lynch (bateria). La producció, esplèndida i austera, va ser efectuada per Cordell.

"Tom Petty & The Heartbreakers" (Shelter, 1976) incloïa deu cançons curtes i aferradisses, marcades per les arrels, ornades amb sòlides propostes rítmiques i consistents teclats avellutats. I unes guitarres cremoses que recordaven uns Byrds rejovenits. La base textual s’hi avenia: històries de perdedors, somnis esclafats, promeses rompudes, amors impossibles... Veus fresques i insolents per a ser escoltades sota el cel que cobreix una llarga autopista.

Les cançons, realment, magnífiques. "Mistery Man", balada digna de ser signada per Gene Clark; "American Girl", amb una veu compungida al més pur estil Roger McGuinn (qui mesos més tard enregistrà la canço); "Hometown Blues", ecos dels Stones; "Strangered In The Night", amb un joc de veus que recorden les millors cançons de Stealer’s Wheel; "Luna", melangiosa i sàviament produïda pel mestre Cordell; "Rockin’ Around (With You)", amb aromes de The Yardbirds...

Hi participaren alguns convidats de luxe com Al Kooper i Dwight Twilley ("Strangered In The Night") qui, en aquella època, també des de Shelter Records, enregistrà dos fabulosos elapés de poprock que algun dia comentarem.

La portada no prometia massa; aparentment un lleteret i anorèxic ianqui amb mitja rialla de canalla. A més, un enrogit cor travessat per una fluorescent guitarra Gibson V. L’interior, però, superb. Una síntesi perfecta del llegat americà i dels recursos expressius anglesos. I la durada! Només mitja hora de durada! La ideal per a un elapé, lluny de les barbaritats actuals que ultrapassen, supèrfluament i estúpidament, els setanta minuts. Un dels millors discos de la dècada.

A principis del 1978 es publicà el molt aconsellable "You’re Gonna Get It" (Shelter) que no incloïa peces tan reeixides com les de l’anterior. Després, Petty va trobar-se enmig d’un terrible procés judicial amb la companyia discogràfica MCA del qual sortí amb l’extraordinari "Damn The Torpedoes". Un altre disc per a un altre diumenge.