Wilson Pickett (Alabama, 1941) serà sempre recordat pel dramatisme arrogant de les seves interpretacions, per l’esquinçada veu hereva directa del gospel més hipnotitzador i pels seus explosius directes, ferotges i extenuants, a l’altura dels espectacles de James Brown, Tina Turner i Ray Charles. Pocs com Pickett varen aprofitar els recursos d’èpiques orquestres com la dels estudis Muscle Shoals i comptadíssims artistes, a més d’ell, varen encarnar l’esperit del soul sudenc; de fet, només Pickett i Ottis Redding foren capaços d’igualar el terratrèmol emocional que Sam Cooke i Ray Charles havien aconseguit dins de la comunitat afroamericana. Wilson Pickett, en fi, activament rabiós, va ser l’únic cantant de soul que passà per Atlantic, Stax, Philadelphia i Motown, les principals referències de la música amb ànima.

A Detroit, després d’haver format part de diverses bandes de gospel i rhythm and blues, s’integrà, amb 18 anys, a The Falcons. El petit èxit amb "I Found For Love", la seva primera composició, li va obrir les portes de la discogràfica Double L, comandada per Lloyd Price, nom clau del rock and roll primitiu. Pickett i Price escrigueren "If You Need Me", afortunada composició que després enregistrarien Tom Jones i els Stones. El 1965 els germans Ertegun se l’endugueren a Atlantic Records on tingué un principi irregular ja que els senzills que va enregistrar a Nova York (amb el productor Bert Berns, amic de Van Morrison) eren massa dolços per a la veu dinamitera de Pickett. Jerry Wexler el portà als estudis Stax de Memphis i el deixà en mans de Booker T i Steve Cropper. Conten les cròniques que Pickett va tancar-se a una habitació del motel Lorraine (on tres anys després va ser assassinat Martin Luther King) amb el guitarrista Cropper qui li ensenyà la gramàtica del "southern soul". Allà sorgiren gemmes eternes com "In The Midnight Hour". Aquell 1965 va publicar-se l’elapé "In The Midnight Hour" que incloïa antigues peces amb The Falcons i les fallides cançons novaiorqueses. L’estiu del 1966 s’editava "The Exciting Wilson Pickett", l’extraordinari àlbum que després comentarem. A partir del 1967 inicià una frenètica activitat en directe que alternava amb l’enregistrament de discos que no sempre varen ser tan perfectes com l’anterior.

"The Exciting Wilson Pickett" (Atlantic, 1966) és un dels elapés essencials del soul. Per arxivar ben al costat de "Otis Sings Blue". I no cal dir res més. La meitat de les dotze peces va ser enregistrada a Memphis, en tres sessions, amb l’estreta col.laboració de Booker T. & The MG’s. El mes de maig finalitzaren "In The Midnight Hour", dos minuts i mig del més espès soul sudenc. Posterioment, amb la presència d’Isaac Hayes, enregistraren "634-5789", "It’s All Over" (gospel escarrufador), "Danger Zone" (on la guitarra de Cropper i la secció de vent excel.leixen), "I’m Drifting" i "Ninety-Nine And A Half (Won’t Do)" (demolidora i elegant, escrita per ell, Cropper i Eddie Floyd, l’autor de "Knock On Wood", una altra de les cent millors cançons del gènere). Durant tres dies del maig de 1966 gravaren les altres sis peces als Muscle Shoals Studios amb els sensacionals Spooner Oldham (piano) i Chips Moman (guitarra), uns assidus a les nostres columnes. Allà feren apabullants versions de Bobby Womack ("She’s So Good To Me"), Don Covay ("Mercy, Mercy") i Robert Parker (Barefootin’"). A més rescataren dues antigues peces de Chris Kenner, "Something You Got" i la impagable i veritablement bestial "Land Of 1000 Dances". Una obra mestra major.

Pere Ferrando