La setmana passada, comentant "The Psychedelic Sounds Of..." de The 13th Floor Elevators, psicobíblia americana del rock, al.ludírem l’altra gemma lisèrgica de l’època: "The Piper At The Gates Of Dawn" dels britànics The Pink Floyd, un dels primers discos que vàrem comentar a "Clàssics del rock" allà per l’estiu del 1996. Han passat més de tres anys i els Floyd no han reaparegut per aquestes columnes... Tal vegada perquè no varen enregistrar res més interessant després de la fuita de Syd Barrett? La seva discografia, no posseeix altres joies dignes de figurar a la nostra antologia, selecta i dominical, dels millors discos del segle? Contestem aquestes preguntes...

Poc abans que Syd Barrett marxàs definitivament el grup incorporà David Gilmour qui, finalment, acabà substituint-lo. Aquell 1968 publicaren "A Saucerful Of Secrets" que, enmig d’una certa desorientació, encara incloïa una peça del devorador d’àcids, "Jugband Blues". Es tracta d’un elapé interessant, base del "krautrock", una mena de rock simfònic alemany ideal per augmentar depressions galopants.

El següent capítol del grup està relacionat amb Eivissa, lloc on Barbet Schroeder filmà gran part de la pel.lícula "More", un cruïlla entre el hippisme i Jean Paul Sartre que va estar prohibit a l’Estat Espanyol i que no poguérem veure fins al 1978. Alguns, vint anys després, encara no ens hem recuperat d’aquells avorrits noranta minuts. La banda sonora de "More" (Harvest, 1969) té els seus millors moments en les petites cançons d’estructura folk, simples i despullades. The Pink Floyd tornarien a col.laborar amb Schroeder a "La Vallée", un altra tabarra també prohibida pels censors espanyols, amb la qual cosa demostraven que no eren del tot imbècils. El grup no perdia el temps i, a més, sabien rodejar-se d’un cert halo (pseudo)intel.lectual, col.laborant amb gent com Michelangelo Antonioni o el coreògraf Roland Petit.

El mateix 1969 publicaren el doble disc "Ummagumma" (Harvest) que incloïa peces enregistrades en directe i diverses experimentacions sonores a càrrec dels membres en solitari. Les peces de Nick Mason són interessants pel que tenen d’investigació (cosa que mai no s’ha pogut negar a la banda). Ara bé, ja hi floreja la típica grandiloqüència que caracteritzarà les obres posteriors de la banda. "Atom Heart Mother" (Harvest), més conegut com el "disc de les vaques" s’edita el 1970. L’estrella del disc era una pretenciosa composició inspirada pel músic avantguardista Ron Geesin. Prosseguien amb l’experimentació ("Alan’s Psychedelic Breakfast") encara que el millor del disc es trobava a les tres petites peces. I, per suposat, a la portada, primera que els realitzava el col.lectiu de disseny Hipgnosis. També cal ressenyar que a "Atom Heart Mother" començà la col.laboració amb l’enginyer Alan Parsons. Va ser el seu primer elapé en aconseguir el nº 1 a Gran Bretanya.

L’any següent The Pink Floyd publicaren el que per a nosaltres és el millor disc de l’etapa postpsicodèlica: "Meddle" (Harvest, 1971), enregistrat majoritàriament als estudis Abbey Road. Composat pels quatre músics (Roger Waters, Dave Gilmour, Rick Wright i Nick Mason) "Meddle" és l’arquitectura bàsica del rock, anomenat "progressiu", que la banda desenvoluparà feliçment durant els anys setanta. S’obre amb "One Of These Days", descripció, enmig d’una tempesta, d’una cavalcada frenètica de teclats, guitarres distorsionades i percussió explosiva; en aquesta composició experimentaren amb un aparat, anomenat "delay", que produïa uns curiosos efectes especials summament innovadors tenint en compte l’època predigital en què es realitzaren. "One Of These Days", on es respira l’esperit d’algunes peces de "The Dark Side Of The Moon", va ser construïda a remolc de "Echoes", la gran peça de l’àlbum. La sedant i acústica "A Pillow Of Winds" encara recull el camí de les temptatives descobertes a la banda sonora de "More". Tal vegada aquest és l’estil Pink Floyd més interessant, d’on han sortit, durant els anys noranta, diverses bandes "valium" com Red House Painters. A "Fearless", excel.lent i melòdica, la banda ja domina la creació d’atmosferes etèries. Tanquen el grup de peces curtes "Saint Tropez", més a prop de The Kinks que de les megalomanies posteriors, i "Seamus", un blues que passarà a la història per haver estat interpretat per un ca.

I ocupant tota la cara B del vinil, "Echoes", la millor expressió d’un estil que havien cercat des de la marxa de Syd Barrett i que explotarien fins a l’assaciament. Ni "The Dark Side Of The Moon" ni "Wish You Were Here" superaran la sideral "Echoes". Si després d’escriure-la s’haguessin retirat, el cicle Barrett-Pink Floyd fins i tot hagués estat modèlic... "Echoes", moderadament efectista, mínimament majestuosa i menys barroca que "Atom Heart Mother" és, per tant, la sintesi de tot un projecte que la banda, ja immersa en muntatges escènics aparatosos i extravagants, va fer durar massa.