A principis de 1967 un grup que no havia gravat ni un sols senzill va rebre de la companyia discogràfica EMI la increïble quantitat de 5.000 lliures com a bestreta d'un futur material.

El mes de març s'edità el senzill "Arnold Layne", una història sobre un lladre-fetitxista que furtava roba interior femenina. La puritana BBC prohibí el disc per raons morals; la pirata Radio London també la va prohibir per considerar-la una apologia d'al.lucinògens. Paradoxalment, aquestes censures donaren més popularitat al grup. Tres mesos després, un segon senzill, "See Emily Play": més exitós encara.

Realment i a pesar de no haver-se estrenat en vinil, el grup era molt conegut gràcies a l'espectacle de l'International Time Launching Party i a les actuacions al local UFO, centre de la progressia londinenca de mitjans els anys seixanta. Els altres grups anglesos coetanis (Soft Machine, Syn, Bonzo Dog Doodah Band...) no havien assolit l'alt nivell de cohesió dels Pink Floyd. A més, aquests comptaven amb l'especialista de llum Jo Cannon que il.lustrava amb efectes luminotècnics el show musical i el completava de manera perfecta, fent que el públic al.lucinàs amb l'espectacle psicodèlic.

El mes d'agost s'edità l'àlbum més important de la psicodèlia britànica: "The Piper At The Gates Of Dawn". Un títol inquietant que pertanyia a un capítol d'un llibre infantil de Kenneth Graham ("Wind In The Willows"); el llibre descriu l'existència d'un món paral.lel al nostre, habitat per fades, monstres i gnoms; segurament la música d'aquest primer disc de Pink Floyd hi escau molt bé.

La collita de 1967 és excel.lent, tant als EUA com a Anglaterra. Ara bé, crec que no exager en dir que "The Piper At The Gates Of Dawn", juntament amb el "Sgt. Pepper's", és el millor plàstic editat aquell any a les Illes Britàniques, per damunt de grans discos com "Mr. Fantasy" de Traffic, "The 5.000 Spirits" d'Incredible String Band o "Something Else" de The Kinks.

Totes les peces tenen personalitat pròpia; la majoria són enigmàtiques, obscures, originals i inquietants ("The Gnome", "Chapter 24"). "Bike" és totalment surrealista. "Astronomy Domine", elèctricament sideral, esdevindrà el prototipus de l'estil Pink Floyd i la seva targeta de presentació. Barrett signa sis cançons, Waters dues i dues més tot el conjunt. Les peces de Syd són d'aquelles que captiven a la primera oïda: fantasia, onirisme, ocultisme i referències, més o menys directes a l'L.S.D. substància a la qual, segons sembla i conten les cròniques, enciclopèdies, articles i patracols, era bastant aficionat Barrett. I el que més li agradava era reflectir les seves psico-experiències artísticament, en disc o en directe. De fet, quan tocaven els Pink Floyd, la imatge inquietant i il.luminada de Barrett eclipsava totalment la dels seus companys. Si bé Waters, Mason i Wright feien tot el que podien per cridar l'atenció, la seva contribució escènica no podia competir amb l'al.lucinat Barrett que hipnotitzava el públic.

Però tot anà massa ràpidament. Després d'una gira pels EUA, a finals d'any, el dictador Waters (curiosament l'únic membre original que actualment no toca amb els ridículo-senils Floyd) acomiadà Syd, brillant perturbador d'un grup que aspirava a cotes molt altes. La realitat és que Barrett estava extenuat físicament i moral. amb clars símptomes de paranoia. Fou l'alcohol? Fou l'L.S.D.? El seu substitut i amic David Gilmour deia que no eren les drogues, sinó que sempre havia estat boig, un geni foll.

Les petjades de Barrett encara es podran localitzar a tres temes del segon disc dels Pink ("A Saucerful Of Secrets"), de l'any següent.

Hi ha qui opina que, després de l'expulsió, els Pink Floyd no tornaren a fer res més tan interessant, potent i suggestiu. Nick Kohn, en el seu indispensable llibre "Awopbopalooboop Alopbamboom" (1969), diu: "Sota tanta merda (referint-se als shows pisodèlics de Pink Floyd) tenien un bon cantant compositor, Syd Barrett. Quan deixà el grup tot el que feren fou espantós..."

Què fort, Nick! Discrepam un poc. Ara bé, la màgia i la música còsmica de "The Piper At The Gates Of Dawn" només la tornarem trobar, a la resta de discos dels Floyd, molt aïlladament. I, per supost també, al primer disc en solitari de Barrett, "The Madcap Laughs" (1970), àlbum que ressenyarem en una altra ocasió.