El power pop... Melodies urgents embolicades amb xurriacades de guitarres amfetamíniques. Per a nosaltres el subgènere rock més honest dels darrers vint-i-cinc anys. Un lapse temporal més que suficient per analitzar-lo objectivament. Si bé a "Clàssics del rock" ens hem dedicat amb més fruïció als anys 60, sempre hem guardat alguns diumenges als ritmes vertiginosos del power pop. La setmana passada parlàrem del gran primer disc de Nick Lowe ("Jesus Of Cool")i, anteriorment, hem escoltat atentament gent com Badfinger ("No Dice"), Big Star (el protopowerpop amb "#1 Record" i "Radio City"), Elvis Costello ("My Aim Is True", "This Year's Model"), Blondie ("Plastic Letters", "Parallel Lines")i, per suposat, The Beat ("The Beat"), l’estupenda banda de Paul Collins, protagonista secundari de la crònica d’avui.

San Francisco 1975. Alguna cosa més que l’atzar va reunir tres individus que crearen The Nerves, la banda seminal més important del pop nordamericà. En tres anys, Peter Case (baix), Jack Lee (guitarra) i Paul Collins (bateria) només editaren un miserable (i mític) "single" de quatre cançons; tanmateix s’hi troben algunes de les línies essencials del catecisme poprock: "Hanging On The Telephone" o "Working Too Hard" posseïen melodies precises, guitarres excitants, una secció rítmica potent i sense estridències i veus combatives. The Nerves s’apuntaren al circuit punk acompanyant insurgents de la talla de Mink De Ville, Ramones, Pere Ubu o Blondie. Debbie Harry, precisament, s’enamorà de "Hanging On The Telephone" i la va incloure a l’àlbum "Parallel Lines". Jack Lee, el compositor, va cobrar 200.000 dòlars en concepte de "royalties".

El somni juvenil de The Nerves s’allargà fins a l’estiu del 1978. Jack Lee inicià una irregular carrera en solitari; enregistraria, sense èxit, un fabulós primer disc estranyament titulat "Greatest Hits Vol. 1". Així mateix aconseguí que Paul Young enregistràs "Come Back And Stay" cosa que li va suposar un altre ingrés milionari.

Case i Collins ho intentaren junts però The Breakaways no varen funcionar. Cadascú pel seu camí, Collins creà The Beat i el 1979 publicà el disc homònim que, per a nosaltres, és el millor disc de la new wave americana. En efecte... el vàrem comentar fa un parell d’anys.

Peter Case contactà amb David Pahoa (baix), Lou Ramirez (bateria) i Eddie Muñoz (guitarra) per crear The Plimsouls. Amb l’excepció del bateria (reemplaçat per l’atlètic Clem Burke, exBlondie), aquesta va ser la formació que actuà a Mallorca el 1998 gràcies a Bam Balam Records.

El febrer de 1980, sota la producció espartana de Danny Holloway (ajudant de Chris Blackwell a Island Records), va publicar-se el minielapé "Zero Hour", cinc peces vibrants enregistrades els ruïnosos estudis Media Art. Quinze minuts deliciosos on es combinen melodies addictives, tornades afables i hàbils guitarres. I una multitud de detallets transparents, més que elegants. "Great Big World", pop acústic sempentejat per una musculosa secció rítmica. "Zero Hour", també escrita per Case, és una altra mostra infecciosa que compta amb la incorporació d’uns teclats sinuosos i uns cors arravatadors. "Hypnotized", dominada per una guitarra acústica que lentament muda a àcida, va ser escrita per Case amb l’ajuda de Joey Alkes i Chris Fradkin, autors de posteriors peces de The Plimsouls i de The Beat de Collins. "How Long Will It Take?" és la nostra favorita: pop rabiós a cent per hora; en farien una nova versió al segon elapé "Everywhere At Once" (1983). El minielapé finalitza amb una esbojarrada versió de "I Can’t Turn You Loose" d’Otis Redding. Connexió soul que demostra l’amplitud de mires de Peter Case (blues, folk, rhythm & blues). Si tenim en compte que els estudis Media Art eren més que limitats, "Zero Hour" és una obra rotunda que, malgrat vendre poc, va ser ben rebuda per la crítica independent. Al manco va servir-los perquè els fitxàs Planet Records, una companyia, en teoria, més potent que l’anterior. El 1981 publicaren l’elapé "The Plimsouls" i dos anys després, a través de Geffen Records, "Everywhere At Once". Dos àlbums que comentarem un altre diumenge.