A pesar que el country havia estat un dels elements formatius del rock and roll, a finals dels anys 60, des de Nashville, la Meca del country, el rock era considerat l'enemic a batre per dues raons molt evidents. En primer lloc li estava usurpant el paper de música popular nordamericana; en segon lloc els valors contraculturals de la comunitat rock entraven en conflicte amb els ultratradicionals de l'audiència country, l'Amèrica profunda. Des de l'altre punt de vista succeïa més o manco el mateix ja que el món del rock considerava "terrossos" els amants del country. El final de la pel.lícula "Easy Rider", amb la mort dels dos herois a mans de "rednecks" és un excel.lent exemple de la problemàtica.

El canvi de mentalitat es produí amb "John Wesley Harding", l'elapé que Dylan va enregistrar a Nashville, i amb l'aparició de la monumental figura de Gram Parsons que al comandament de The International Submarine Band va crear el country rock amb el disc "Safe At Home", punt de partida de la fusió d'estils.

A "Clàssics del rock", si bé no hem analitzat cap dels dos discs esmentats a dalt, ja ens hem ocupat dels millors discos del gènere. "GP", el primer elapé en solitari de Gram Parsons, "The Sweetheart Of The Rodeo" de The Byrds i el primer de The Flying Burrito Brothers, "The Gilded Palace Of Sin", han estat comentats àmpliament a les nostres columnes. Avui parlarem de Poco, una de les tres bandes que va dedicar-se amb més entusiasme a la renovació del gènere country.

La història de Poco s'inicià després de la dissolució de Buffalo Springfield. Mentre Neil Young volà en solitari i Stephen Stills creà el famós trio amb David Crosby i Grraham Nash, els altres dos "buffalos", Richie Furay i Jim Messina, amb la participàció de Rusty Young, George Grantham i Randy Meisner formaren la banda que primer s'anomenà Pogo en homenatge al personatge de tebeo creat per Walt Kelly. La idea no agradà al dibuixant que els demandà i hagueren de canviar la lletra "g".

Epic Records va fitxar-los després d'exitosos concerts al mític Trobadour de Los Angeles. El gener del 69 entraren als estudis amb un grapat d'excel.lents cançons i enregistraren "Pickin' Up The Pieces" (Epic, 1969), un dels deu millors discs de country rock de tots els temps, magnífica combinació d'harmonies i melodies inspirades en els Beatles amb les possibilitats del country més depurat, sense obviar injeccions de rock i soul. Esplèndides interpretacions vocals de Richie Furay (especialment la que dóna títol a l'àlbum), memorables fragments de guitarra "steel" de Rusty Young ("Grand Junction", "Calico Lady") i, fins i tot, textos interessants com els de "Forward", un poema de Kathy Johnson. S'ha dit que les vendes de "Pickin' Up The Pieces" varen ser pobres; en realitat, per tractar-se d'un dels primers discos de country rock, i en un ambient certament hostil, 100.000 còpies i el nº63 a les llistes, no era mal resultat.

El 1970, sense Randy Meisner, enregistrarien "Poco", un altre deliciós elapé que segueix el mateix camí.