A pesar de nèixer enmig de l’onada punk i de començar a ser coneguts gràcies al festival punk de Mont de Marsan, The Police sempre renegaren del moviment. De fet, quan actuaven, Sting solia dir: "Ara per escalfar-vos tocarem una peça punk que, com tota la música punk, és una cançó horrible". El primer elapé editat el 1978, "Outlandos D’Amour", evidentment ja comentat a les nostres columnes, confirmava la qüestió. Allò era pop rock, potent i fresc, adobat amb esquitxades reggae. De punk, poc.

El desembre del 1979 es publicà "Reggatta De Blanc" que s’havia enregistrat durant l’estiu als londinencs estudis Surrey. El setembre s’havia editat "Message In A Bottle", un senzill que triomfaria gràcies al suport d’emissores d’FM i de les discoteques més capdavanteres. Amb el segon elapé encara mantenien, en línies generals, el seu inconfusible estil si bé no es tractava d’un lliurament idèntic a l’anterior.

En primer lloc cridava l’atenció una perfecta i sàvia producció. L’experimentat Nigel Gray havia polit la sorprenent cruesa del primer àlbum, autèntica maqueta de vint-i-quatre quirats. En segon lloc, la inclusió de música reggae s’aguditzava; si a l’anterior elapé només "So Lonely" posseïa aquest so, ara quasi la meitat de les peces bevien de la música jamaicana. El grup diria que no era premeditat sinó que era una cosa normal, igual com, deu anys enrera, la majoria de bandes estaven inspirades en el rhythm and blues. Finalment, la tercera característica que convertia "Reggatta De Blanc" en un disc amb personalitat pròpia (cosa difícil d’aconseguir en els "segons discos" de tots els grups) era la presència de composicions molt elaborades.

El disc s’obre amb "Message In A Bottle", rock reggae basat en la veu dramàtica de Sting, amb uns textos que parlen el.lípticament d’una societat egoista i indiferent; una esplèndida cançó si només s’escolta un pic a l’any. Després arriba la peça que dóna títol al disc, escrita per Stewart Copeland qui realitza un excel.lent treball de percussió; els polirritmes del baterista s’acompanyen de càntics rituals exultants quasi multiètinics que són interromputs per una guitarra eixorivida. El tercer tall és la fantàstica "It’s Allright For You", una de les peces més punk del grup que compta amb quatre guitarrades efectives d’Andy Summers. La bogeria se suspèn perquè seguidament entra de nou el reggae: "Bring On The Night", rica, dolça i obsessiva, amb interpretació certera de Sting, guitarres dúctils de Summers i textos que descriuen un futur incert. La cara A del nostre estimat vinil es clou amb "Deathwish" que amb ritme mecanitzat ens recordava Devo, aquella esbojarrada banda que publicà, per aquell temps, un parell de discos divertits.

El costat B s’inicia amb l’al.lucinant "Walking On The Moon", una altra cançó fabulosa si no se n’abusa; més reggae que rock, segur que Bob Marley hagués pagat per signar-la. Prosegueix la sincopada "On Any Other Day", l’única composició de Police cantada per Copeland. La devoció pel reggae queda demostrada amb l’assossegada "The Bed’s Too Big Without You". "Contact" i "Does Everyone Stare", obscures i inclassificables, són el pont per a la magnífica, penetrant i duríssima "No Time This Time" en què la banda es llança a cent per hora.

Amb aquest excel.lent disc The Police es perfilaven com una de les bandes més interessants dels futurs anys 80. Però els tres discos que editaren posterioment ("Zenyatta Mondatta", "Ghosts In The Machine" i "Sinchronicity") són inferiors, a pesar que posseeixen, tots, dues o tres peces immenses.