Conten les cròniques consultades que Chrissie Hynde fugí d'Akron, la ciutat dels pneumàtics d'Ohio, cap a Anglaterra, amb el simple equipatge de tres discos: "Fun House" i "Raw Power" d'Iggy Pop & The Stooges, i "White Light/White Heat" de The Velvet Underground. Discos realment crus, en consonància amb el posat dur que després passejà per Europa. Ella, des del primer moment i fins ara ha estat el cervell de Pretenders i la imatge femenina més sòlida dins del panorama rock.

A Anglaterra, la seva primera parella (després tingué una filla amb Ray Davies, líder de The Kinks, i una altra amb Jim Kerr, cantant de Simple Minds) va ser el famós periodista del New Musical Express, Nick Kent, qui la introduí en el món de la crítica musical. A partir d'aquí conegué molts membres de la faràndula after-punk britànica: Chris Spedding (gran guitarrista), Malcolm McLaren (creador de Sex Pistols), Dave Vanian i Rat Scabies (que amb el temps formarien The Damned), Mick Jones (després amb The Clash), Steve Strange (de Visage), Nigel Pelgrum (de la formidable banda folk Steeleye Span)... La llista de músics amb qui contactà durant els darrers anys de la dècada dels setanta és amplíssima. Mentrestant, la vegetariana Chrissie Hynde composava cançons i intentava muntar una banda estable. Cosa que aconseguí el 1978 en localitzar tres bons músics britànics: el baixista Pete Farndon, el bateria Martin Chambers i el guitarrista James Honeyman Scott. El nom del conjunt va ser pres de la mítica cançó de The Platters, "The Great Pretender".

A principis del 1979 es va publicar el primer senzill de Pretenders; l'adoració de Hynde cap a The Kinks la va conduir a realitzar-ne una versió de "Stop Your Sobbing" que Ray Davies havia escrit 25 anys abans. La cançó va ser produïda meravellosament per Nick Lowe, especialista en peces "pop", el qual realitzà un petit treball d'argenteria. El disc aconseguí entrar a les llistes britàniques (nº 34). Mig any després, en la mateixa línia melòdica, s'edità el segon senzill: "Kid", peça més contundent amb guitarres (elèctriques i acústiques) encadellades a la suggerent veu de Hynde. També es col.locà bé a Anglaterra (nº 33). A finals del 1979 arribà el primer gran èxit en forma de reduïda bomba melòdica: "Brass In Pocket", un clàssic instantani. Els tres esplèndids senzills es varen incloure en el disc que avui comentarem.

"Pretenders" (Real Records) s'edità el gener de 1980. La dècada començava amb un impressionant elapé que contenia 12 brillants cançons. Una col.lecció que, amb el temps, s'ha convertit en una de les millors de la història del rock. Sens dubte, el millor disc del 1980, juntament amb "The River" de Bruce Springsteen. Perfecte equilibri entre la crispació rockera i les cristal.lines melodies aptes per a ser xiulades. Tensió i duresa velvetianes tractades meladament. "Pop-rock", "new wave"... anomenau-lo com vulgueu. El cert és que "Pretenders", quasi vint anys després, és imprescindible.

Comença amb tocs de baqueta, deixant ben clar que s'ha enregistrat, encara que en estudi, tocant tots els músics a l'uníson, amb el mínim d'allò que els tècnics anomenen "overdubs". Les primeres sis cançons són francament fortes. "The Wait" i "The Phone Call" semblen torpedes de rock dur embolcallats de línies melòdiques precises; no hi ha teclats; sonen, i de quina manera!, les guitarres. La intensitat es trenca amb les esmentades "Stop Your Sobbing" i "Kid", a les quals segueix un relaxat "reggae", "Private Life". Una balada falcada per l'especial veu de Chrissie, "Lovers Of Today", continua la part calmada del disc.

Chris Thomas (que havia treballat amb gent com Paul McCartney i Roxy Music) realitzà, al llarg de cinc mesos, una producció perfeccionista. Thomas aportà, meticulosament, un so fresc i compacte, aconseguint que el disc semblàs haver estat enregistrat d'una sola presa.

"Pretenders" fou nº 1 a Gran Bretanya i nº 9 als EUA. Colin Larkin el situa en el nº 86 al seu llibre "All Time Top 1000 Albums". La revista Rock Indiana, a la seva recent "Guía Esencial Del Punk Y La Nueva Ola" arriba a dir que és un dels deu millors elapés de tots els temps.

Pop dels anys 60, febril i potent, manipulat amb molta inventiva. Un primer disc impossible de superar. De fet "Pretenders II" (Real Records, 1981) és igual de bo encara que no tan sorprenent. Algun dia en parlarem.