The Paramounts, banda londinenca de rhythm and blues liderada pel pianista i cantant Gary Brooker, no aconseguí l'èxit amb la mitja dotzena de senzills que editaren durant els primers anys de la dècada dels 60. Tan sols la versió del clàssic soul "Poison Ivy" els havia atracat a les llistes.

El 67 Brooker tornà a provar la sort amb una nova formació que batejà amb l'estrany nom de Procol Harum; "procol" procedeix del llatí, "més enllà de les coses"; "Harun" (sic) era el nom del moix d'un amic. Per al nou experiment utilitzà un fragment de la "Suite nº 3" de Bach i un poema de Keith Reid, titulat "A Whiter Shade Of Pale". Reid, jove poeta amb ínfules de Coleridge, es convertí en l'insubstituïble membre no músic de la banda; una carrera molt semblant a la que dugué a terme Pete Sinfield, poeta oficial de King Crimson.

"A Whiter Shade Of Pale" s'edità el maig del 67 i, curiosament, triomfà en primer lloc a França. Tot seguit aconseguí el nº 5 als EUA. A GB va ser nº 1 durant sis setmanes, desbancant "All You Need Is Love" de The Beatles. En aquest mes i mig, només a Gran Bretanya, en varen vendre 600.000 còpies, xifra increïble per a l'època. "L'Ombra Més Blanca De La Pal.lidesa" va ser una de les grans bombes de l'estiu de l'amor i, per a una generació, banda sonora d'intensos manyuclaments sexuals. Procol Harum, sols per aquesta peça, mereixen figurar entre els clàssics del rock, dins de l'apartat "vel.leïtats simfòniques".

A pesar de l'immens èxit, Procol Harum era una banda sense repertori i amb una formació ocasional. Ràpidament Brooker la reformà. Dels que havien enregistrat el "single", hi romangueren el baixista Dave Knights i l'efectiu organista Matthew Fisher; s'hi juntaren dos exParamounts, B.J. Wilson i el hendrixià guitarrista Robin Trower. Aquesta va ser la formació que el setembre del 67, quan encara eren al cim de la popularitat, va editar el magnífic primer elapé "Procol Harum" (Regal), el qual fou enregistrat en onze dies sota les ordres del gran Denny Cordell, important productor anglès i director de les carreres d'insignes noms britànics com The Move, The Moody Blues i Georgie Fame.

Cançons excel.lents, climes densos i fins arranjaments conformen aquesta primera obra. Desgarrada i bluesy, la veu de Brooker recorda la de Ray Charles; indubtablement, un dels registres més injustament oblidats del bon rhythm and blues britànic. La idea de sumar piano i orgue, més que encertada. Trower, com a guitarrista, elegant i mesurat, lluny dels desvarieigs que cometria en solitari durant els anys 70. A "Cerdes (Outside The Gates Of)" realitza una singular tasca; a "Something Following Me" s'albira un fantàstic domini de les sis cordes. "A Christmas Camel", "She Wandered Through The Garden Fence"... peces amb reminiscències clàssiques que porten les inconfusibles marques de la casa: ascendència blues, tocs simfònics i sinuosos de Fisher i les enigmàtiques lletres de Keith Reid, sempre amb una sèrie de tendències definides (matisos fantasmagòrics, capes de surrealisme gòtic i una certa actitud misògina).

L'elapé no obtingué un èxit tan rotund ja que no incloïa la inevitable "A Whiter...". Cosa que sí fan les actuals reedicions digitals. Dissortadament no hi apareix el magnífic segon senzill, "Homburg".

Les paraules de Reid

Adorats per una sola cançó, la resta de l'obra de Procol Harum ha estat ignorada. Si bé els seus tres primers elapés són magnífics, es cert que explotaren al màxim el rotllo simfònico-decadent. Tal vegada de no haver tingut aquell fulminant èxit, els posteriors materials dels Procol s'haurien valorat més justament. Però la gent quedà enlluernada per aquella mítica peça. L'anglòfil poeta Jaume Bonnín, entendrit per la nostàlgia, ha traduït l'obscur poema: "Passàrem de l'alegre fandango/i giràrem per la pista fent el molinet./Començava a trobar-me marejat/però la multitud cridava demanant-ne més./La sala brunzia/i el sòtil sortí volant./Quan demanàrem una altra copa/el cambrer dugué una safata/i fou així que, més tard,/mentres el moliner contava la seva història,/la seva cara, de totd'una fantasmal,/tornà l'ombra més blanca de la pal.lidesa./Ella digué "No hi ha cap motiu/i la veritat és bona de veure",/però vaig fer un cop d'ull a les cartes/i no la vaig deixar ser/una de les setze verges vestals/que partien cap a la costa./I baldament els meus ulls eren oberts/ben bé podrien haver estat tancats./I així fou que més tard/mentres el moliner contava la seva història,/la seva cara, de totd'una fantasmal,/tornà l'ombra més blanca de la pal.lidesa."