El disc "clàssic" que us hem seleccionat avui, a pesar del seu títol, realment, no és de rock. El nom de la col.lecció a la qual pertany ("House of the blues") tampoc no encerta del tot el gènere. La música inclosa a "Rock’n’Roll Gumbo" (Barclay, 1975) és molt més que això.

Nascut a Louisiana el 1918, Henry Roeland Byrd, més conegut per Fess o, sobretot, per l’àlias de Professor Longhair, és una completa institució de la zona. Va ser el mestre de diverses generacions d’excel.lents pianistes (Huey Smith, James Booker, Leon T. Gross, Antoine "Fats" Domino i Dr. John, entre d’altres). Juntament amb Clifton Chenier fou el bluesman més eclèctic i original de Louisiana. Sense ell, en definitiva, seria inconcebible la gran escola de rock de New Orleans. Tanmateix, l’honor més gran per al Professor Longhair és el d’haver escrit "Mardi Grass In New Orleans", l’himne oficial del carnaval de la ciutat.

Professor Longhair tenia 56 anys quan l’abril del 1974, sota la producció del francès Philippe Raoult, va enregistrar "Rock’n’Roll Gumbo"; feia deu anys que no entrava als estudis. Conta la llegenda que ho va fer perquè un parell de dies abans se li havia cremat la casa; amb els diners de Barclay Records se’n va poder comprar una altra.

Acompanyat de Clarence "Gatemouth" Brown (guitarra i violí), del baixista Julius Farmer (de The Wild Magnolias), i dels versats percussionistes Alfred "Uganda" Roberts (congues) i Sheeba (bateria), el Professor Longhair va preparar una autèntica amanida d’estils que aplegava elements jazz (dixieland), folk (cajun), blues, boogie, funk i sons caribenys (calipso, especialment). Una mescla que ell anomenava "rhumba blues" i que alguns etiquetaren com a "rockbilly negre". Sens dubte, el disc d’avui és un passeig heterodox per les beceroles del rock and roll. Escrit amb força, espontaneïtat i vigor, "Rock’n’Roll Gumbo" és una connexió directa amb l’esperit de Jelly Roll Morton.

Entre les peces alienes hi trobam "Rockin’ Pneumonia", el clàssic de Huey Smith, on "Gatemouth" Brown realitza un incisiu treball guitarrístic; l’instrumental "Mess Around", d’Ahmet Ertegun (l’amo d’Atlantic Records); "Junco Partner", de Bob Schad, himne de les barriades més pobres de New Orleans; i una tòrrida versió de "Jambalaya", el clàssic country de Hank Williams. Pel que fa al seu material, professor Longhair revisa apassionadament "Hey Now Baby", "Tipitina" (una veloç lectura), i "(They Call Me) Doctor Professor Longhair" on demostra que a més d’aventurer pianista era un versàtil cantant. Del seu mític cançoner trobam a faltar "In The Night" o l’exitosa "She Ain’t Got No Hair".

Escoltat avui, vint-i-cinc anys després d’aparèixer, "Rock’n’Roll Gumbo" es revela com un dels discs més vitals i frescs de la collita del 1975. Autèntic eben a l’altura del màgic material que havia enregistrat durant la dècada dels 50.

"Rock’n’Roll Gumbo" va ser editat a l’Estat espanyol dins de l’estupenda i eclèctica col.lecció "House Of The Blues" que incloïa altres joies com dos discos de Memphis Slim amb Buddy Guy i Canned Heat, respectivament, i "The Honeydripper’s Duke’s Mixture" de Roosevelt Sykes. El 1995 Verve Records va realitzar una edició digital del nostre disc que comptava amb dues peces inèdites pertanyents a les sessions realitzades amb Philippe Raoult: la fabulosa "Mardi Grass In New Orleans" i "Rum And Coke".