A pesar de no tenir tanta repercussió com altres bandes de la zona (Jefferson i Grateful Dead), per a alguns nostàlgics del rock californià, Quicksilver Messenger Service són el millor record de la música que es realitzà a la Costa Oest a finals de la dècada dels 60. Els dos primers àlbums que enregistraren en són fantàstiques proves.

La creació de la banda es remunta al 64 quan John Cipollina deixà de vendre immobles per agafar la guitarra al costat de Dino Valenti, folkie procedent del Greenwich Village novaiorquès. Amb la companyia del també guitarrista Jim Murray tocaren plegats fins que la policia aglapí Valenti amb un parell de porros. Resultat: presó per a l'exfolkie. Mentre l'esperaven fitxaren el baixista David Freiberg (qui acabava de sortir de la gàrjola per les mateixes aficions a l'herba), el bateria Casey Sonoban i el guitarrista Skip Spence. Aquesta formació tingué un cert èxit a San Francisco, especialment en el mític Mantrax, local on també tocava L'Aeroplà De Jefferson, amb els quals partí Spence; també desertà Sonoban. Ambdós varen ser substituïts per Gary Duncan i Greg Elmore.

Cipollina, Duncan, Freiberg i Elmore esperaven Dino Valenti per començar a enregistrar material però, una setmana després de sortir de la presó, Valenti va ser arrestat i engabiat per seguir fumant canuts de la millor "maria" californiana.

Amb el curiós nom de Quicksilver Messenger Service la banda continua tocant pels barets de la badia i amb els primers dòlars compraren una casa-vaixell a Marin County on vivien, assajaven i consumien desaforadament substàncies il.legals. Allà visqueren fins que les autoritats, amb l'excusa d'ampliar el mollet, decidiren cremar tots els vaixells dels hippiosos de la badia.

La llegenda que s'ha creat a l'entorn dels QMS diu que no s'amedrantaren i passaren a viure a un rancho (amb animals i tot) a San Geronimo Valley, zona on també residien el no menys devoradors d'àcids Grateful Dead. Quan no assajaven els membres de les dues bandes es disfressaven de "cowboys" (els Quick) i d'indis (els Dead) i, saturats d'herba i de pastilletes, jugaven com a nins.

Jesús Ordovás, a l'imprescindible llibre "El Rock Acido De California" (Ed. Júcar) diu que "els Dead prenien molts d'àcids i a vegades es passaven; un dia, amb fletxes i destrals, assaltaren el rancho dels Quicksilver i els deixaren fermats. Com a represalia, els Quick, emmascarats i amb pistoles, planejaren atacar els Dead durant una actuació en el Fillmore. Però ho feren un dia en què els "cops" havien matat un negre, i el Fillmore estava en el mateix centre del guetto. Així, només aparèixer els emmascarats Quick, els va caure damunt tota la policia de San Francisco". Degut a l'incident Murray i Freiberg dormiren un parell de dies a San Quintín.

A més, la llegenda segueix contant que dies després els grangers de San Geronimo Valley, amb la intenció d'expulsar aquella colla de perversos i drogats músics, els atacaren a tirs; sembla que els Quicksilver varen guanyar la batalla...

Tot això està molt bé però, al cap i a la fi, els que ens interessa de QMS és el diví material que han deixat. Analitzem, per tant, el primer disc que es troba quasi a l'altura de "Forever Changes" o de "Moby Grape".

A ran d'un memorable concert en el Winterland Ballroom (amb la companyia dels Jefferson i dels Dead), la indústria discogràfica s'interessà per la nostra banda. Vanguard Records no oferí tant com Capitol que els fitxà per 350.000 dòlars. Sota la producció de Harvey Brooks (baixista d'Electric Flag) enregistraren molt de material del qual no quedaren satisfets. Per la qual cosa es traslladaren a un estudis de Hollywood on exigiren gravar amb una taula de mescles de 8 pistes (la majoria de bandes ho feien amb una de 4). A la producció, a més de Brooks, també hi havia Nick Gravenites i Pete Welding, periodista de Downbeat.

El maig del 68 es publicà "Quicksilver Messenger Service" (Capitol), un elapé meravellós, amb electricitat punyent, altes dosis de jazz, folk i blues. I també pop, ja que la Capitol exigia una o dues peces que poguessin entrar a les llistes. A pesar d'aquesta pàtina pop, les guitarres psicodèliques de Gary Duncan i, sobretot, de John Cipollina, pures i sublimades, fan que aquest disc sigui únic en la seva espècie.

A "Gold And Silver" i a "The Fool", llargues i al.lucinants peces típiques de "jam session" composades per Duncan, quedà enregistrat l'esperit aventurer i el goig de la improvisació, a què eren addictes. Creuaments de guitarres entre Cipollina i Duncan amb aires orientals i líriques dissonàncies; música ideal per a un "western" de Houston amb "cowboys" passats d'àcids. Tot el bo (i part del dolent) del rock àcid californià es troba en aquestes dues cançons majestuoses, cavalcadores, d'arpegis brillants.

El treball de Cipollina en aquestes dues peces ha quedat com a lliço mestra de la guitarra hedonista. Magistral quant a recerca de sonoritats noves, pur èxtasi refinat a través d'esquemes jazzy i clàssics.

Les altres peces són més pop però també magnífiques. La lectura que fan de "Pride Of Man", cançó tradicional de Hamilton Camp, va ser el primer "single" de la banda; el tremolo de Cipollina fabrica una obra d'art de tres minuts; a més, vents, cors gemegosos, acords solts i una veu passional.

El presidiari Valenti va escriure "Dino's Song", rock estil beatle que interpreten d'allò més bé. Igual que a "Light Your Window".

Si el contingut és de primera, què hem de dir de la portada realitzada per Rick Griffin. Una de les millors de l'estètica californiana.

El segon enregistrament dels Quicksilver va ser un àlbum en directe, "Happy Trails". A "Clàssics del rock" no solem comentar discos "live", però aquesta és una de les deu millors gravacions en directe de la història del rock. Un altre diumenge us la comentarem.