A pesar de ser els més arpellots i bigalots de la intel.lectualitzada escena de Nova York (compartida amb dandis i lletraferits com David Byrne i Tom Verlaine), Ramones va ser el primer grup fitxat per una discogràfica (a excepció de Patti Smith, més veterana). Cercau el motiu de tan paradoxal èxit entre els cruis de les parets del mític antre CBGB, esmicolades pels quatre alicorns musicals que formaven la banda. La capacitat ramoniana de capolar melodies fins a convertir en fosfatina el personal humà que era capaç d'aguantar els concerts de quinze cançons, interpretats en el temps rècord de vint minuts, no tenia comparança en el Nova York de mitjan els 70. Poc després de ser contractats per Sire Records, les companyies s'animaren i signaren papers amb la resta de bandes (Television, Talking Heads...). Aquell mateix 1976, Ramones arribaren a Europa i incendiaren el Roundhouse londinenc, fent el sus de partida al moviment punk. No exageram dient que Ramones iniciaren el moviment.

Volum i velocitat brutal, crispada acceleració, breus escenes de violència juvenil, onomatopeies delirants i taral.lejants melodies per a lletres idiotes. A diferència dels col.legues britànics, Ramones no presentaven tendències anarquistes; no incitaven a la lluita des de les barricades; no negaven el sistema capitalista... "Els punks britànics -digué un dels components- són uns amargats. Canten cançons sobre el fet de no tenir feina; i això no és molt alegre. Tenen una mentalitat molt negativa. I, a més, com s'atreveixen a odiar els Estats Units?". Ramones deien ser bons americans, de dretes i desconfiats del comunisme...

Johnny Ramone (guitarra), Joey Ramone (veu), Dee Dee Ramone (baix) i Tommy Ramone (bateria), ni eren germans ni s'anomien Ramone. S'havien conegut a l'institut de Forest Hills (Nova York); als 13 anys estaven cansats d'ensumar pega; eren a prop del prototipus de delinqüent juvenil. Quan començaren a tocar, l'únic dels quatre amb una certa experiència en el món musical era Tommy, ajudant d'enginyer en alguns enregistraments de Hendrix. Hilly Kristal, l'amo del bar CBGB, els deixà tocar i, passant per damunt d'uns inicis desesperançadors (la gent, avesada a escoltar blues i country, se n'anava corrensos quan veien aparèixer els Ramones), confià en la banda fins que Danny Fields, ex-mànager de Stooges, es convertí en el seu representant.

Els tres primers discos de Ramones són pura canya visceral, rock and roll primitiu ressuscitat. Originals, ràpids, impactants i frescs. Només per aquestes gravacions, Ramones són una de les més importants bandes dels darrers vint anys. Avui parlarem dels dos magnífics primers elapés.

"Ramones" (Sire, 1976) s'enregistrà en set dies, en un espellifat estudi del vuitè pis del Radio City Music Hall de Broadway. "L'escenari de l'estudi -digué Tommy- semblava tret d'una pel.lícula de Shirley Temple... Quan hi vàrem entrar sabia que anàvem a fer alguna cosa important... El que no sabia era que aquella música seguiria essent imitada 20 anys després". Per 6.500 dòlars enregistraren catorze cançons (menys de trenta minuts) que anunciaven l'adveniment d'una nova era musical: la fi del rock pseudo-intel.lectual, ple de llarguíssims solos instrumentals. Danny Fields, prou experimentat amb Stooges i MC5, havia contactat amb el productor Craig Leon, qui aconseguí un so ínfim molt adequat a la seva estètica esbalandrada. Adoptaren els primitius sistemes d'enregistrament usats per Beatles i Cream: per un canal sonava el baix i la bateria; per l'altre, la guitarra; la veu, repartida en ambdós costats. Un torrent d'electricitat, una filera de "riffs" assassins que han creat una llarguíssima escola d'imitadors. "Blitzkrieg Bop" inclou el seu etern himne de guerra ("hey ho, let's go...). "Beat On The Brat" és una vinyeta idiota de violència. "Judy Is A Punk" narra en deu versos la història de Jackie i Judy, amigues que s'apunten a un grup terrorista; per primera vegada s'utilitzava la paraula "punk". "Now I Wanna Sniff Some Glue" posseeix una lletra digna del suplement literari del New York Times. "Havana Affair", "Let's Dance", "I Don't Wanna Walk Around With You"... mini-peces interpretades a velocitat de metralladora, amb guitarres brutes, repetitives i distorsionades. Rock and roll primari cantat amb accent "cockney" perquè, a Joey, li agradava l'argot de bandes angleses com Herman's Hermits; el més curiós és que grups anglesos posteriors (com The Clash), usaren el mateix accent, a imitació de Ramones. Sense avisar, confeccionaren una bomba que sacsaria el cervell de milers d'adolescents. Quants de futurs ciutadans respectables caigueren en la més abjecta depravació per culpa del primer elapé de Ramones? I la portada... El blanc i negre de la fotografia reflecteix perfectament quatre cares de pocs amics, cabells ofensivament llargs i descambuixats, secs cossos amb caçadores de cuir i texans espanyats en mil i una incursions urbanes.

Aviat arribaria un segon i idèntic lliurament, "Leave Home".