Otis Redding (Georgia, 1941), segurament el millor cantant de soul de la història, entrà en el negoci de la música gràcies a una furgoneta i en sortí per culpa d’un avió. Una carrera massa breu (1960-67) però genialment autèntica i eternament influent.

Tenia 18 anys quan Johnny Jenkins, el solista de The Pinetoppers li oferí de treballar com a conductor de la camioneta que el grup utilitzava per desplaçar-se. Ocasionalment i sempre que podia, ajudava als cors i tocava la bateria; fins i tot aconseguí enregistrar dos obscurs senzills en què copiava l’estil amanerat de Little Richard. A finals del 1962, Joe Galkin, el caçatalents del segell Stax va fixar-se en Redding i li produí un "single" que tenia com a cara B "These Arms Of Mine", una balada apassionada que enlluernà diversos discjockeys que la feren arribar al Top 20 de les llistes de rhythm and blues. El 1963 publicà un segon senzill a Stax i debutà amb gran èxit al Teatre Apollo de Harlem, el Wembley del soul. S’havia convertit en la joia de Stax, la qual cosa significava tenir al darrera un potent engranatge artístic format per excel.lents compositors i els millors músics de Memphis. Tanmateix el seu primer gran any va ser el 1965 quan signà dos àlbums portentosos. El març s’editava "The Great Otis Redding Sings Soul Ballads" on es capbussava elegantment en el llegat de Sam Cooke. L’octubre sortia al mercat "Otis Blue/Otis Redding Sings Soul", el disc que avui comentarem.

Els lliuraments del 66 no varen ser inferiors: dos emocionants àlbums ("The Soul Album" i "Complete & Unbelievable... The Otis Redding Dictionary Of Soul") i un parell de senzills infectats de ritme i passió. El 1967 Redding ja és únic a l’univers del soul, només comparable a James Brown. Amb Carla Thomas enregistrà un disc de duets, "King & Queen", i després dos elapés en directe (molt recomanable "Live In Europe"); també participà a la millor edició del Monterey Pop Festival al costat de Jimi Hendrix, Janis Joplin i The Who. Poc abans de Nadal deixà inacabada "(Sittin’ On) The Dock Of The Bay", la meravella soul folk escrita amb Steve Cropper. El 10 de desembre els motors de l’avió que el conduïen a un concert varen fallar i l’aparat caigué al llac Monoma de Wisconsin.

"Otis Blue/Otis Redding Sings Soul" (Stax, 1965), el segon elapé de Redding, és per a nosaltres no tan sols el millor disc de soul de la història sinó un dels millors enregistraments del segle. Supervisat per Jim Stewart contà amb la participació de la plana major de Stax: Booker T. Jones, Steve Cropper, Donald "Duck" Dunn, Al Jackson (és a dir, Booker T. & The MG’s), Isaac Hayes i la secció de vent formada pels prodigiosament efectius Wayne Jackson, Gene Miller, Andrew Love i Floyd Newman. Amb veu aspra però sensualment càlida, Otis desgrana a través d’onze peces una variada col.lecció d’estils i influències que van des de les balades tòrrides que relaten amargs enamoraments a flamarades de ritmes crispats i contagiosos. Composicions pròpies que avisaven d’una creativitat singular (la romàntica i sensitiva "I’ve Been Loving You Too Long" i "Respect", himne per a la igualtat racial). Tres lectures apassionants de Sam Cooke ("Shake", "A Change Is Gonna Come" i "Wonderful World"), tan bones com les originals. Visites altives als Stones ("Satisfaction"), a B.B. King ("Rock Me Baby") i a Solomon Burke ("Down In The Valley"). I la superba transcripció de "My Girl", meravella de Smokey Robinson. Un disc roent, hipnòtic, immens.

Pere Ferrando