El 1972, amb la publicació de "Transformer" (ja comentat en aquestes columnes), Lou Reed va esmicolar la llegenda d'artista de culte anticomercial que s'havia guanyat amb escreix a les files de The Velvet Underground. L'elapé va ser un èxit als EUA i a Europa; el polèmic senzill "Walk On The Wild Side" aconseguí el Top 10 i esdevingué una peça clàssica de la música pop.

La següent passa de Reed havia de ser artísticament més ambiciosa; no volia realitzar una altra obra que, simplement, supuràs sexe; no era la seva intenció editar un altre disc compost de cançons inconnexes entre les quals hi hagués un o dos "singles" impactants que li assegurassin una brillant carrera comercial.

Lou Reed volia enregistrar "una pel.lícula per a l'oïda". Un disc conceptual; "el primer disc conceptual del rock adreçat a adults". I ho va aconseguir plenament ja que les deu composicions de "Berlin" (RCA, 1973), textualment i musicalment, mantenen la cohesió i, a més, també funcionen de manera esplèndida individualment. Simbiosi i unicitat que no es dóna a cap dels discos considerats "conceptuals" per excel.léncia. Per exemple, "Sgt. Pepper's" de The Beatles i "Tommy" de The Who contenen peces disconnexes i fluixes; ambdues, comparades amb "Berlin", són obres infantils.

La discogràfica RCA accedí a les exigències; a canvi, Reed es comprometia a entregar-los un disc enregistrat en directe (el futur "Rock'N'Roll Animal") i un altre en estudi. A mitjan el 1973, amb un altíssim pressupost, va entrar als londinencs estudis Morgan per realitzar la que seria la seva obra més esqueixadora, una simfonia amargament bella.

Per a la producció es va pensar en Bob Ezrin, canadenc de vint-i-cinc anys que havia aconseguit que Alice Cooper vengués milions de discos. Ezrin quedà encantat del projecte i s'hi embolicà fins a les darreres conseqüències, essent una de les víctimes del difícil i dolorós enregistrament: la seva addicció a l'heroïna es multiplicà durant l'estada a Londres.

El llistat de músics que hi varen intervenir és extens i brillant: els germans Brecker, Randy i Michael, als vents; Jack Bruce, exCream, al baix; B.J. Wilson, exProcol Harum, a la bateria; Stevie Winwood, exTraffic, a l'orgue; una secció rítmica formidable, Tony Levin i Aynsley Dunbar; dos guitarristes d'incisiu so metàl.lic, Steve Hunter i Dick Wagner, que havien tocat amb Alice Cooper. Precisament, Hunter i Wagner, serien els musculosos guitarristes que convertirien "Rock'N'Roll Animal" en un dels més exitosos "live" de la història. En resum, una plantilla de músics famosos amb nòmines elevades. De totes formes, les millors parts del disc anaven a càrrec del productor Ezrin, qui també tocava el piano. Finalment, Allan Mcmillan realitzà els melodramàtics arranjaments d'orquestra, un dels aspectes més discutits de l'elapé.

En unes declaracions posteriors a l'edició de "Transformer", Reed havia dit que, en aquells moments, el tema que li inspirava més era el suïcidi. Un tema que tractat en clau de rock podia resultar una pallassada. Ara bé, Lou Reed, durant l'etapa Velvet, ja havia elaborat una col.lecció de cançons agres i desoladores que presagiaven un atracament interessant a la qüestió. "Berlin", per tant, prometia ser un disc interior i dolorós. El resultat final, però, va ser molt més radical. Més que una pel.lícula (que Francis Ford Coppola intentà filmar), "Berlin" resultà ser una òpera de l'autodestrucció. Un vinil del qual saünyava decadència, luxúria i misèria, productes procedents de l'estat anímic de Reed. Una passejada a les fosques per la merda, els bordells i les amfetamines. "Si no hagués enregistrat "Berlin" hauria embogit", digué després.

La crítica va castigar durament el disc. Alguns consideraven que l'orquestració melodramàtica eliminava l'autenticitat i el convertia en un producte arrogant. Un altre sector el trobava un disc depressiu, massa vitriòlic. La ressenya de la revista "Rolling Stone" va ser tan negativa que n'hagué de sortir una altra matisant l'anterior. "A qui li preocupen els crítics? "Berlin", és un disc per a adults. Vull fer discos reals; cançons reals sobre coses rellevants. Quin sentit té intentar ser més comercial? Els diners? Això sempre es pot obtenir. Però no sempre pots fer "Berlin"; quasi ens matam fent-lo. Psicològicament. Vàrem anar tan lluny que després era difícil sortir-se'n. Bob Ezrin és tan malvat com jo. Insisteix en fer les coses de la manera més complicada".

L'ultima intenció de Lou Reed era que "Berlin" fos un disc doble. La RCA, espantada davant aquell producte verinós, s'hi negà.

Les vendes no varen ser dolentes però la discogràfica les comparava a les que havia obtingut l'anterior disc, "Transformer", i trobaven que havia estat un enorme fracàs. A més, no sabien quin "single" treure'n. Als EUA editaren "How Do You Thinks It Feels", mentre que a Gran Bretanya, "Caroline Says I". Cap jove sensat els comprà.

Seguidament ens internarem en els negres texts construïts sòlidament amb imatges simbòliques de gran força: la fredor, el mur, els nins, la sang... Jim i Caroline, units i separats com la ciutat (la gran metàfora del disc) que, impàvida, els acull dramàticament. Grandiloqüents arranjaments orquestrals i fornides guitarres contrastant amb lúgubres climes i poesia de dolor.

El relat comença amb la peça "Berlin", títol que Reed ja havia utilitzat al primer disc en solitari i gènesi (juntament amb la novel.la "L'ocell pintat" de Jerzy Kozinski), de l'elapé. Un ambient festiu: rialles, renou de copes, un piano ebri... Unes veus deformades entonen "happy birthday"... Pren la paraula el narrador participatiu, Jim, qui recorda els bons temps passats: "A Berlín, al costat del mur... Era tan agradable/Llum d'espelmes i Dubonnet amb gel". A partir d'aquí s'obre una retrospecció formada per un recull de cançons que tendran per escenari alguns estereotips del Berlín dels anys 30 i sòrdides habitacions d'hotels barats de qualsevol inhòspita ciutat.

A "Lady Day", Jim ens presenta Caroline, prostituta amb una pàtina d'autodestrucció. Es tracta del millor personatge creat per Reed, acurat dissenyador de l'esperit femení. El piano d'Ezrin i l'orgue de Winwood aborronen quan Jim/Reed canta: "Quan baixava pel carrer/Semblava una nineta mirant-se els peus,/Però quan passava pel bar/I escoltava la música,/Havia d'entrar i cantar,/Havia de ser així/I jo deia que no, no, no/Oh, Dama del Dia".

"Men Of Good Fortune" és un parèntesi en què Jim evoca la maldat humana. Fracassat i ressentit, escup contra la societat que l'ignora: "Els homes de bona fortuna/Sovint sols desitgen morir,/Mentre que els homes de pobre bressol/Volen el que tenen/I per aconseguir-ho moriran". Un "crescendo" final donarà pas a "Caroline Says I", on rememora el caràcter cruel de la companya i dibuixa la turbulenta relació sadomasoquista que ambdós mantenien: "Caroline diu que sóc una jugueta/Ella vol un home, no un nin... No vol un home que s'acoti,/Però, així i tot, ella és la meva Reina Alemanya". La vinyeta pèrfida es narra sobre un ritme viu; la secció coral acompanya la cruesa del recitat: "Igual que el verí d'un flascó, sí, solia ser tan horrible/Creia que ho podia aguantar tot".

A "How Do You Thinks It Feels", Jim ha sucumbit a la degradant relació. Addicte a les amfetamines, "com un llop, com una guineu", expulsa l'odi amagat; després de cinc dies sense dormir, "fent l'amor per poders", demana que tot s'acabi.

"Oh, Jim" inclou un dels moments més salvatges dels èpics guitarristes Wagner i Hunter. Els germans Brecker, als vents, il.lustren la drogodependència i la fòbia presents a l'habitació berlinesa: "Tots els teus falsos amics et disparen píndoles,/Deien que t'anirien bé, que guaririen els teus mals/Però res no m'importa,/Perquè sóc un moix del carrer". En un magnífic tapís de guitarra acústica a càrrec de Gene Martynec, Caroline, revestida de patetisme, li demana per què el tracta així.

Dins la compacta obra, les quatre darreres peces formen un bloc musical on l'orquestració s'atenua; la concepció wagneriana dóna pas a un clima d'intimitat esgarrinxadora on governa la guitarra acústica.

"Caroline Says II" està basada en "Stephanie Says", recòndita peça de The Velvet Underground. Jim li pega, l'arrossega... però "no té por a morir,/Tots els seus amics li diuen Alaska/Quan va d'speed, se'n riuen i li demanen/Què té en el cap, què té en el cap". El procés d'enviliment de Jim ha acabat; no s'immuta davant el primer intent de suïcidi de Caroline: "Ficà el puny a través del vidre de la finestra,/Va ser una sensació tan divertida/Fa molt de fred a Alaska..."

"The Kids", censurada a l'Estat espanyol quan "Berlin" s'edita al 1973, presenta el to més intimista de l'elapé. Elaborada amb la guitarra acústica i amb el baix de Jack Bruce (un dels pocs músics que s'involucrà sincerament en l'enregistrament del disc). La policia s'emporta els fills perquè Jim ha contat que ella ho feia amb tothom: "El sergent negre de l'Exèrcit de l'Aire no va ser el primer,/I totes les drogues que prenia, totes, totes". Jim s'excusa dient que és "un home cansat", "un Nin d'Aigua" (d'aquest vers procedeix el nom de la banda de Mike Scott, The Waterboys). "The Kids finalitza amb un Jim demoníac: "Se'n duen els seus fills/Perquè deien que no era una bona mare... Aquesta miserable porca podrida no podia treure's ningú de sobre".

Caroline s'ha suïcidat. A "The Bed", els records sagnen. Jim ens mostra el llit: "I aquest és el lloc on es tallà les venes/Aquella fatídica nit de més/I jo vaig dir, oh, oh, oh, oh, quina sensació". Les exclamacions ("oh") es repeteixen a "Berlín"; fredes, neutres, indiferents... El cor cobreix la impassible veu de Jim/Reed i enllaça amb la nostra cançó preferida, "Sad Song", que assenyala la fi del "flashback". Jim repassa els records: "Mirant l'àlbum de fotos/Em sembla Maria, reina dels escocesos,/Em semblava règia/La qual cosa demostra com et pots equivocar". Les fines guitarres de Hunter i Wagner acompanyen els demolidors versos amb què Jim tanca la tragèdia: "Deixaré de perdre el temps,/Qualsevol altre li hagués romput els dos braços".

Nihilisme davant un destí implacable. Lou Reed, tan insegur com el Jim de la història, hagué de mesclar tranquil.litzants i Johnnie Walker per poder enregistrar les parts vocals. Patètic i amoral. Però d'una bellesa colpidora.

Pere Ferrando.