És un plaer retrobar-se amb les obres menors dels grans autors. Fa poques setmanes ens capbussàrem en el pretesament secundari "Death Of A Ladie’s Man" de Leonard Cohen, molt superior al que ens feren creure quan va publicar-se. I el mateix opinam del vuitè elapé de Lou Reed, "Coney Island Baby" (RCA): mereix ser rescatat i situat com el que és, un dels grans elapés del 1975. Quan va sortir al mercat el mateix Reed va dir que era el millor disc que havia fet des del temps de The Velvet Underground. No ens ho vàrem creure...

Reed ha aparegut profusament per aquestes columnes quan hem comentat els discos de la Velvet o quan analitzàrem "Transformer" i "Berlin", la seva obra mestra de la dècada dels 70. Després d’aquella depressiva genialitat Reed va publicar el mític "Rock’N’Roll Animal"; amb la companyia de les guitarres flamejants de Steve Hunter i Dick Wagner aquell disc, amb un so descomunal (després sabérem que havia estat manipulat amb múltiples "overdubs") es convertí en elapé de capçalera per a tota una generació. Seguidament deixà l’etapa glam amb "Sally Can’t Dance" que, a pesar d’alguns detalls (tenebrosa "Kill Your Sons") presagiava el final d’una etapa. La discogràfica RCA volgué explotar l’èxit de l’anterior disc en directe i edità "Lou Reed Live" amb peces que també provenien dels concerts realitzats a l’Acadèmia Howard Stein de Brooklyn. El mateix 1975 va publicar una de les peces més apocalíptiques que mai ha parit la indústria fonogràfica: "Metal Machine Music", una hora i mitja de renous, un suïcidi comercial i, amb el temps, pedra angular del "noise rock" segons l’evangeli de Sonic Youth.

A mitjan el 1975, abandonat pel productor i mànager Steve Katz, amb la discogràfica empipada pel ruïnós "Metal Machine Music" i sense doblers, Reed va tornar als estudis per a l’enregistrament de "Coney Island Baby" que apareixeria a finals d’any. Desaparegut Katz, va comptar amb l’ajuda de l’enginyer i productor Godfrey Diamond qui reuní tres músics excel.lents: el bateria Michael Suchorsky, el baixista Bruce Yaw i, especialment, el guitarrista Bob Kulick. Sota la inspiració de Raquel, el seu nou amor ("una dona tancada en un cos masculí"), havia preparat vuit cançons (poc més de mitja hora) en una línia plàcida i sincera, quasi confessional. Després de la parafernàlia glam Reed es decidia per un so net, cristal.lí, molt simple.

Esvaïdes les neurastènies de "Berlin", emergien peces alegres com "Crazy Feeling" i "She’s My Best Friend", una de les millors composicions de l’elapé: "Ella és la meva millor amiga/Amb seguretat no com la teva al.lota corrent,/Sí, ella és la meva millor amiga,/M’entén quan jo em sent/Baix, baix, baix, baix...". La peça que donava títol a l’àlbum enllaçava el passat adolescent d’un insegur Reed amb el present il.lusionat a la vora del transexual Rachel: "Saps, tio? Quan feia batxiller,/T’ho creguis o no, volia jugar a futbol per l’entrenador,/A pesar que tots els al.lots grans em deien que era cruel i canalla,/Jo volia jugar a futbol per l’entrenador.../Quan estàs completament sol en la mitjanit/I descobreixes que la teva ànima està en venda/I comences a pensar en totes les coses que has fet/I comences a odiar-ho absolutament tot,/Però recordes la princesa que vivia al turó,/Que t’estimà malgrat saber que estaves equivocat,/Ara coneixes la veritat, i ella podria arribar brillant a través de/La Glòria de l’Amor, Glòria de l’Amor, Glòria de l’Amor/Podria arribar a través". I finalitza la llarga composició murmurant "I surt el sol per a Lou i Rachel/I el Senyor va aparèixer i va trobar-se amb un ésser fet de dos,/Tio, et jur que ho deixaria tot per tu". Gran treball del subtil guitarrista Kulick. També molt remarcable és "A Gift", la peça més cínica de l’elapé: "Sóc un regal per a les dones del món/La responsabilitat és un pes damunt les meves espatles". I "Kicks", esquerpa composició que connecta amb les tenebres de la Velvet.

"Coney Island Baby", amb les seves limitacions (unes justetes "Oooooh Baby" i "Charlie’s Girl"), és, en realitat, tan esplèndid com el comercial "Transformer" i, segurament, més sincer que el genial "Berlin". Com el "Wakefield" de Hawthorne, com les "Idees Negres" de Franquin... menor, però molt valuós.

"Coney Island Baby" va ser el darrer disc per a RCA on tornaria després de quatre anys i quatre discos per a Arista Records, una dubtosa etapa que algun dia comentarem.

Pere Ferrando.