Arista Records va ser fundada el 1976 per Clive Davis, un exalt executiu de CBS. Davis i Arista entraren en el món discogràfic amb una bomba, el "Horses" de Patti Smith, un dels deu millors discos de la dècada. Poc després va fitxar Lou Reed qui havia abandonat RCA després d’enregistrar "Metal Machine Music" (el disc més polèmic de la història del rock?) i "Coney Island Baby", ja comentat en aquestes columnes.

"Rock & Roll Heart" (1977) va ser el primer disc de Reed a Arista. Fluix i composat amb presses és, segons va escriure Nick Kent, "el tipus de música adequat per veure com se seca la pintura d’una paret". El següent elapé havia de servir per estrenar l’Stereo Binaural Sound (BSB), un nou sistema d’enregistrament creat per Manfred Schunke que pretenia revolucionar el so d’alta fidelitat ja que havia de permetre escoltar les cançons com si l’oient es trobàs enmig d’un concert. No tingué cap èxit i passà a l’oblit com una sofisticada andròmina. Així, el 1978, acompanyat d’una bona banda comandada per Michael Fonfara i amb una atrevida producció de Richard Robinson (que havia treballat sobre unes pistes enregistrades en directe a Alemanya), Reed publicava l’interessant "Street Hassle" que avui us comentarem.

El caràcter autoparòdic de "Street Hassle" apareix des dels primers solcs quan a "Gimmie Some Good Times" la banda embesteix amb els acords de "Sweet Jane"; arrossegadament, amb veu burleta i suplicant, la guitarra de Reed i el saxofó de Marty Fogle comencen un elapé calent i molt més poc assequible que l’anterior. El segon tall és "Dirt" que, escrit a l’època de "Coney Island...", és una crítica ferotge (li diu "porc") dirigida a Steve Katz, exmànager a qui acusava de robar-li diners (no li havia pagat els imposts des del 1972).

Tancant la cara A ens trobam amb la peça que dóna títol a l’elapé, una composició d’onze minuts dividida en tres seccions, escrita a l’estil d’una mini simfonia i edificada sobre un cello hipnòtic. "Street Hassle", la cançó, és una magnífica combinació de cors sensuals (comandats per Genya Ravan), murmuris de guitarra trista i poesia certera, amb alguns fragments (especialment el segon) que recorden moments de "Berlin". Elegant i teatral, similar als lliuraments que més tard escriuria per a "Songs For Drella", l’homenatge que Reed i Cale dedicaren a Andy Warhol. I, atenció als col.leccionistes!, Bruce Springsteen canta a la tercera secció, la titulada "Slipaway". "Street Hassle" pertany, indubtablement, al cançoner seleccionat de Reed.

La cara B s’inicia amb la jazzística i políticament incorrecta "I Wanna Be Black" ("Vull ser negre/ Com Martin Luther King/ Que em fotin un tret a la primavera/ Vull ser un Pantera/ I tenir una al.lota anomenada Samantha/ Vull ser tota una generació/ I fotre els jueus/ Vull ser negre/ Vull ser com Malcolm X/ I també com tots els presidents Kennedy/ I també tenir una perdiu enorme"). Les amfetamines devien córrer per l’estudi. Així ho suggereix la versió mecanitzada de "Real Good Time Together" (pertanyent a "1969. The Velvet Underground Live"), seguida de "Shooting Star" que, a pesar d’estar enregistrada amb el sistema BSB, sona sobrecarregada i enervant; igual que la funki i elèctrica "Leave Me Alone". Són peces que reflecteixen la (poc fructífera) recerca d’un so propi.

"Street Hassle" és repel.lent però bell. Fascina perquè Reed hi rapinya moltes de les seves característiques, les congriades a The Velvet Underground i les escampades a alguns elapés en solitari. Un disc colèric i intens. El germà petit de "New York", obra mestra dels anys 80.

Pere Ferrando.

article aparegut a L'espira, revista cultural de Diari de Balears (10-juny-2001)