Des del 1972, any en què començà la carrera en solitari, Lou Reed ha enregistrat vint-i-un àlbums, entre els quals hi ha de tot. Tanmateix, el que més abunda són les obres mestres per les quals serà reconegut durant un bon grapat d'anys. Avui ens ocuparem de la primera, "Transformer" (RCA, 1972). Per a aquells que vulguin apuntar la resta de discos imprescindibles, aquí teniu la nostra selecció: "Berlin" (1973), "Coney Island Baby" (1976), "The Blue Mask" (1982), "New York" (1989) i "Magic And Loss" (1992). Hi hauríem d'afegir dos discos en directe realment apassionants: el brutal "Rock'N'Roll Animal" (1974) i el sarcàstic "Take No Prisoners" (1978).

Amb 55 anys acabats de complir, Reed és, juntament amb Neil Young, la imatge més valuosa que el rock pot vendre si es pretén demostrar que també és una música per a adults. Unes altres raons apuntalen aquest fet. Poèticament és l'autor més innovador en quant a ampliació temàtica del rock: va ser el primer en parlar d'actituds socials i sexuals transgressores; en parlar obertament de drogues; en parlar del suïcidi; o en mostrar un món, aparentment, soterrani, mentre que la majoria de compositors cantaven a les postes de sol. I tota aquesta temàtica és poetitzada fredament, sense emetre judicis de valor cap als éssers humans que la protagonitzen. Es el poeta més nihilista del rock. Amb Reed s'inaugura una nova forma d'entendre aquesta música. Sense ell, el concepte tan utilitzat de "rock urbà" no té cap sentit.

A mitjans el 1970, cansat i dolgut perquè no se li ha reconegut el seu talent, abandona la que, amb The Beatles, tal vegada és la més influent banda de rock de tots els temps: The Velvet Underground. Tenia 27 anys i s'havia anticipat al seu temps; totes les modes musicals que apareixeran durant els setanta havien estat apuntades o suggerides a la Velvet: "glam", "punk", "new wave"... fins i tot el "noise". Deixà la música i optà per la poesia i el clos familiar; els periodistes Richard i Linda Robinson, admiradors de la banda, l'animaren a tornar al corral del rock; també l'encoratjà Dennis Katz qui el fitxà per al segell RCA, com ja havia fet amb David Bowie, el qual, a partir del 1971, seria la cara visible del moviment que havia de substituir el finiquitat hippisme: el "glam-rock". Bowie sempre s'havia reconegut deutor del llegat velvetià, de Warhol i de l'actitud de Reed. Ben aviat, contactaria amb el mestre.

El maig del 72 edità el primer disc en solitari titulat simplement "Lou Reed", per al qual havia rescatat antic material del Vellut Soterrani ("I Can't Stand It", "Ocean"...). Es un àlbum interessant però avui ens volem centrar en la seva primera obra magna, "Transformer", editat el mateix 1972.

"Lou Reed" va ser un fracàs comercial, però la RCA no s'acovardí i preparà una de les estratègies més exitoses dels 70: unir Reed amb Bowie qui l'estiu d'aquell 72 havia esdevingut "reina del glam" amb el supermajúscul "The Rise And Fall Of Ziggy Stardust" que algun d'aquests diumenges comentarem. Bowie es prestà gratament a produir el segon disc del seu admirat professor. Durant aquell estiu, en els londinencs estudis Trident, David Bowie, el seu guitarrista Mick Ronson i Reed, realitzaren el que és un dels millors discos de la dècada. Bowie i Ronson s'encarregaren de la contractació dels músics i dels arranjaments musicals, els quals converteixen el disc en un exquisit enregistrament a cavall entre el rock i la música de cabaret. "Transformer" és una obra acurada i mil.limetrada; Bowie hi treballà com si es tractàs d'un producte propi, cosa que permet el debat (estèril) de si és més obra seva que de Lou Reed. Hi posà elegància i comercialitat, realitzant un disc atemporal que ha guanyat amb el temps. Les composicions i l'expressivitat de Reed el converteixen en el que per a molts és el seu millor treball en solitari, i a l'altura del magistral "The Velvet Underground And Nico".

La cançó insígnia de "Transformer" va ser "Walk On The Wild Side", èxit a tot el món, clàssic i emblema dels 70. Sexualment, una de les cançons més atrevides de l'època. De fet, si va passar la fèrria censura de la BBC, fou perquè no entengueren l'argot novaiorquès de Reed ("Even when she was giving head"). Arranjaments impecables: una tènue secció de cordes que rellisca suaument sobre la greu veu de Reed i el sensual saxofó baríton de Ronnie Ross que va esmorteint la peça. Només per "Walk On The Wild Side" es tracta d'un elapé imprescindible. Però, com succeeix en els discos que comentam a "Clàssics del rock", la resta de cançons (10) són, també, excel.lents. "Vicious", segon senzill extret de l'elapé, inspirada per Andy Warhol, amb la guitarra fuetejadora de Ronson, és, també, summament sexual. "Andy's Chest", amb humor surrealista, fa referència a l'atemptat sofert per Warhol en el 69; sobre aquest fet, aviat podrem veure la pel.lícula de Mary Harron, "I Shot Andy Warhol". "Hangin' Round" recorda l'energia de The V.U. "Perfect Day" és una balada decadent i sentimental que esdevé dramàtica; una clara premonició de la següent obra mestra, "Berlin". El tercer senzill extret de "Transformer" va ser la preciosa peça "Satellite Of Love", en la qual l'autor mescla elements moderns (satèl.lit, televisió) amb estats d'ànims passius; és corprenedora. Un altre element contemporani i molt warholià, el telèfon, és el protagonista de la minima "New York Telephone Conversation", conversa nocturna sobre la qual es projecta un suïcidi. La tragicòmica i cabaretera "Goodnight Ladies", connectant amb el seu admirat Kurt Weill, tanca un disc que, gràcies a la seva delicada decadència, a la descarada ambigüitat i a les mil i una capes de maquillatge, resulta perfecte.

Per acabar, farem referència a la provocadora contraportada de l'àlbum: un ardent transvestit i un macarró genetià, fauna del món que, a la perfecció, reflecteix "Transformer". Mitomania "gay" electrificada excelsament. Disc obligatori.

Pere Ferrando.