Escrivim aquestes línies quan s'anuncia el nou part de R.E.M. referendat per un contracte de (glups!) 10.000 milions de pessetes. Ignoram el contingut del disc però no ens estranyaria que, continuant amb la seva irritable regularitat, tornassin a oferir-nos un bon material. Part de la crítica especialitzada espera el moment de despellissar-los però els al.lots d'Athens se'n surten ja que absolutament tots els seus enregistraments, fins aleshores, solen figurar entre els millors de l'any. I ja en duen deu...

Stipe, Buck, Berry i Mills no compartien cap afició excepte l'adoració a Velvet Underground, Patti Smith i Gang Of Four. Dels quatre, Michael Stipe seria el ,periodísticament, més destacable: fill de militar, hipertímid i macrobiòtic, és la prova que el rock and roll ha estat sempre un mitjà per transformar la timidesa en confiança (mirau-lo com bota en els concerts); i viceversa: la franquesa en hermetisme (degut a la persecució periodística a què s'ha vist sotmès els darrers anys). El 1980 posaren a la banda un estrany nom, el qual respon a les inicials de rapid eye moviment, condició en la qual et trobes quan dorms profundament i els somnis són molt dominants.

Varen potejar escabrosos llocs i bars de les zones rurals del sud dels Estats Units (cosa que normalment els grups de la nova generació punk no feia ja que el públic era violent i summament exigent). Fou un dur aprenentatge: sense diners, menjant qualsevol cosa, dormint en una vella furgoneta Dodge, fent de teloners a grups de strip-tease... Més d'una vegada pensaren en deixar-ho córrer.

Després del primer senzill, "Radio Free Europe" (sobre la propaganda radiofònica americana cap a països de l'est), el 1982 editaren la primera gravació de la banda: "Chronic Town" (International Records Syndicate), un mini-elapé de 5 cançons que destaca per la producció (efectista) de Mitch Easter; sembla un grup més fent so de garatge però hi trobam alguns detalls impressionants: la veu de Stipe, emboirada, inintel.ligible; la portada, una intrigant gàrgola; els títols, "1.000.000" (un milió de què?), "Gardening At Night" (de què tracta?). Les lletres no s'entenen, no tenen narrativitat. Malgrat ésser un material primerenc és un bon disc, sensible i vigorós. Tingué molt èxit a les ràdios universitàries i el prestigiós Village Voice el declarà segon elapé del 82. Es va reeditar el 1987 dins el CD "Dead Letter Office" (col.lecció d'interessantíssimes cares B entre les quals hi ha versions de Velvet Underground i Aerosmith).

Pocs mesos després arribaria el primer gran elapé del grup: "Murmur".