Una de les poques coses bones que va fer la revista "Rolling Stone" el 1983 va ser designar "Murmur" millor elapé de l’any. El primer disc de R.E.M. (comentat a "Clàssics del rock" fa un parell d’anys) era feliç artesania lírica, plasticitat musical sorprenent en un període en què la "segona invasió britànica" (Duran Duran, Soft Cell, ABC i altres bajanades tecnificades) arrasava el mercat musical. Moltes classificacions es feren ressò d’aquell esplèndid àlbum. "Murmur" i "Thriller" de Michael Jackson guanyaren els més importants premis anuals. El de Jackson tingué vedes multimilionàries (és un dels discos més venuts de la història); R.E.M. només (!) en va vendre dues-cents mil còpies.

"Reckoning" (IRS, 1984) va ser enregistrat durant dues setmanes als estudis Reflection Sound de Charlotte (Carolina del Nord) sota la diàfana direcció dels productors Don Nixon i Mitch Easter que també s’havien encarregat de l’anterior. Respecte a "Murmur", la segona obra de R.E.M. presentava diverses diferències sensibles. La més important era l’heterogeneïtat d’idees que circulaven pels seus solcs, producte, segurament, d’un intent d’evitar qualsevol tipus d’encasellament. De fet, al llom del disc (de vinil) s’hi podia llegir "File Under Water", en referència a la catalogació de la banda. A més, "Reckoning" era més dur i espontani, d’una frescura total que es reflectia en els textos de les cançons, més vitals que els de "Murmur".

Michael Stipe (veu), Peter Buck (guitarra), Bill Berry (bateria) i Mike Mills (baix) passaven per un moment creatiu més que dolç. Les transparents deu peces de "Reckoning" varen ser gravades de la següent manera: anaven als estudis i enregistraven les parts instrumentals essencials de les cançons que ja havien escrit, en una o dues preses, com a màxim; amb les veus, solista i cors, feien el mateix; després, les pertinents mescles, molt treballades però evitant la saturació. Ho feren tan ràpidament que varen sobrar-los hores d’estudi que ja havien llogat. El resultat, un dinàmic entramat ric en guitarres, veus peculiars i una bateria que es negava rotundament a ser secundària. Comentem algunes peces... "Pretty Persuasion", enèrgica i misteriosa, construïda entorn d’unes frases repetitives, era (juntament amb "Second Guessing" i "Harborcoat") una de les composicions més dures del disc. Enregistrada pràcticament en directe "(Don’t Go Back To) Rockville" connectava amb el country; editada en "single", era el primer disc de R.E.M. que apareixia a l’Estat espanyol; brillant, senzilla, amb cors fulgurants, va ser el passaport cap a un públic més ampli. "Time After Time" bevia de la Velvet i "Little America", la cloenda, s’allunyava definitivament de la melanconia present a gran part del disc.

Cada una de les peces de "Reckoning" són petites obres valuoses; per a nosaltres, però, dues en destaquen especialment i converteixen l’àlbum en clàssic de la dècada. "Camera", dedicada a una amiga morta en accident de trànsit, banyada en delicats efectes fantasmals, posseeix unes senzilles línies de guitarra escarrufadores. I, finalment, joia entre les joies, la dolorida "So. Central Rain", inflexió emotiva que implicava una maduresa total. La canço va ser filmada en video, suposant el primer contacte de la banda amb el món del cinema. Deixant ben clara la seva posició de "artband", varen contactar amb el director cinematogràfic Howard Libov, l’escultor Bill Miller i el pintor Jim Herbert. Amb el temps, el video "Left Of Reckoning" s’ha convertit en una de les peces claus del videoart de l’època.

"Reckoning", a diferència de "Murmur", no posseïa una unitat sonora tan subtil i cohesionada però, al seu favor, era molt més variat, espontani, rocker i concís. Quedava consolidat un so personal que havia begut del llegat més divers: The Byrds, The Band, The Velvet Underground, Big Star, Soft Boys... A més, R.E.M. demostrava posseir una química especial emanada de l’amistat interna, aspecte que agradava a la gent i que alimentava la fe en el grup. Unes expectatives que duraren molts d’anys.

La idea de la magnífica portada (una misteriosa serp sobre uns dibuixos pseudoinfantils negativats) va ser, evidentment, de Michael Stipe; la realitzà Howard Finster i no era, precisament, una concessió a la comercialitat, sinó més bé una manera de dir que, encara, eren una "artband".

La repercussió de "Reckoning" als EUA va ser semblant a la rebuda pel primer elapé, més que bona; mentre que a Europa tingueren un relatiu primer èxit. A partir d’aquí, comercialment, creixerien geomètricament fins al famós contracte de 10.000 milions de pessetes. Sense decantar-se ni un mil.límetre de la primigènia creativitat.

El següent disc de R.E.M. ("Fables Of The Reconstruction") va ser enregistrat a Anglaterra sota la producció del mític Joe Boyd (Fairport Convention, Nick Drake). No va ser entès ni pel públic ni per la crítica. Però, no ho dubteu, és un altre esplèndid disc que serà comentat un altre diumenge. Gràcies pels vostres comentaris rebuts.