El mes d'abril de 1966 sortí al mercat el que és considerat primer gran elapé dels Rolling Stones, "Aftermath" (Decca). Això no significa que els tres anteriors no siguin peces imprescindibles per entendre la fenomenal moguda de rhythm and blues que s'originà a Anglaterra a mitjans la dècada dels seixanta de la qual, els Stones, en varen ésser un dels grans protagonistes.

A més, la grandesa d'"Aftermath" no ha de minvar la importantíssima feina enregistrada en senzills durant el període 65-66, ja que no falta raó a qui digui que varen ésser, en un principi, un grup de singles. Recordem alguns discos petits. 1965: "The Last Time", "(I Can't Get No) Satisfaction" i "Get Off Of My Cloud"; 1966: "19th Nervous Breakdown", "Paint It Black" i "Have You Seen Your Mother Baby, Standing In The Shadow?". No hi ha hagut moltes bandes que en tan poc temps hagin realitzat un material tan potent i transgressor.

"Aftermath" és una peça clau de l'època per dos motius. D'una banda és el primer elapé conceptual dels Rolling (i un dels primers del rock), entenent conceptual com allò que ja no és una simple recopilació de 45 r.p.m. i algun afegit extra; totes les cançons del disc varen ser escrites per ésser-hi incloses. D'altra banda, és el seu quart disc però el primer que presenta un material compost totalment per la banda (per Jagger i Richards), tònica que ja no serà mai abandonada. Per què, fins al 66, les seves gravacions eren versions de peces rock i rhythm and blues? Brian Jones, l'stone que va morir en circumstàncies estranyes, deia que abans de compondre material propi calia absorbir tota la potència de la música popular negra, del blues, l'autèntica i mai bandejada inspiració addictiva de The Rolling Stones. D'aquesta manera, tal com feren els Beatles de la primera època, havien acudit majoritàriament a material aliè per enllestir els tres primers elapés (d'un total de quaranta temes, tan sols set eren dels Rolling).

Així, "Aftermath" presentava novetats. En podrien ser exemple les momentànies fugides del blues per decantar-se cap a algunes cançons pop ("Take It Or Leave It") i, sobretot la llarga improvisació (més d'11 minuts) que fan a la cançó "Goin' Home"; crec que era la primera vegada que un grup de rock s'atrevia a realitzar una peça tan extensa i experimental. La instrumentació estranya al rock hi és present (cítara, marimbes, clavicordi...). Fou enregistrat als RCA Studios de Hollywood amb l'enginyer Dave Hassinger que ja havia col.laborat amb ells a l'àlbum "Out Of Our Heads". Els arranjaments varen ser fets per Jack Nitzche. El "sisè Stone", Ian Stewart, tocà el piano.

Dèiem que era un àlbum conceptual; les lletres ens ho assenyalen ja que la majoria tracta de la relació amor/odi amb el sexe femení. "Mother's Little Helper" parla d'una mare de família que es droga, sense saber-ho, amb "pastilles grogues" per mantenir l'energia; en aquells temps va resultar una peça molt dura. La interpretació amb guitarres desafinades és sorprenent. Moltes de les cançons posseeixen un cobleig que actua d'advertència o d'avís més que d'imprecació cap a les dones. La ironia hi és molt present. "Think" parla de l'envelliment. "Take It Or Leave It" revela que sabien, si volien, fer perfectes cançons pop. "High And Dry" és una estranya i valuosa variant de soul pre-psicodèlic. L'acústica "Lady Jane" és una de les composicions més emotives de la banda, aspecte que durant els setanta varen potenciar. "Under My Thumb", amb el so de marimbes al fons, és un clàssic del beat.

Que les cançons de què està compost "Aftermath" és de primera qualitat ho ratifica el fet que algunes peces foren interpretades, amb èxit, per altre gent: David Garrick cantà "Lady Jane"; "Under My Thumb" fou gravada per The Who; "Take It Or Leave It" per The Searchers; Chris Farlowe aconseguí gran èxit amb "Think" i el nº 1 a Anglaterra amb "Out Of Time", el productor de la qual fou Mick Jagger.

En un principi "Aftermath" s'havia de titular "Could You Walk On The Water?". La companyia discogràfica de The Rolling Stones, Decca Records, va considerar que el títol era sacríleg i els el va fer canviar, cosa que el grup va acceptar. Realment, les relacions entre el segell i el conjunt no varen ésser mai bones (recordem que els varen fitxar, sobretot, perquè tenien mala consciència d'haver ficat la pota amb The Beatles, als quals varen refusar per poc comercials!). També els censuraren la portada de "Beggar's Banquet" (pròxim disc stonià que comentarem en aquestes pàgines). Anys després, el 1970, The Rolling Stones es venjaren: abans que acabàs els seu contracte havien de lliurar una cançó a la companyia; i ho feren; els entregaren "Cocksucker Blues", peça que, òbviament, la Decca no ha publicat mai.

Pere Ferrando.