Després d'"Aftermath" (ja comentat a "Clàssics del rock"), la següent obra mestra dels Stones va ser "Beggar's Banquet", enregistrat dos anys i mig després. Enmig, un material summament interessant: dos senzills fabulosos, "Paint It Black" i "Have You Seen Your Mother Baby, Standing In The Shadow"; i dos elapés irregulars, "Between The Buttons" (el disc pop dels Rolling) i "Their Satanic Majesties Request" (el disc psicodèlic). Interessants però no imprescindibles. De recepta obligatòria és el senzill "Let's Spend The Night Together", censurat a moltes emissores per incitar a la promiscuïtat sexual.

Abans de comentar "Beggar's Banquet" convé recordar els motius pels quals The Rolling Stones, a més de fer música excel.lent, opositaren, amb fulminant èxit, al dubtós títol de grup més escandalós de la dècada. L'estiu del 67, la policia, avisada per un periodista del diari sensacionalista News Of The World, entrava a la casa de Keith Richards; el sergent Norman Pilcher (futur cap de la brigada antinarcòtics de Scotland Yard) detingué Richards i Mick Jagger perquè varen trobar, dins la jaqueta de Jagger, amfetamines que havia comprat legalment a Itàlia (alguns diuen que eren simples píndoles contra el mareig). Sorprenentment, el procés s'inicià totd'una; condemnaren Jagger a tres mesos de presó, mentre que a Richards li caigué un any, acusat d'haver permès que a ca seva es fumassin porros. Enmig de fotògrafs i televisions varen ser empresonats; romangueren a la gàbia 24 hores, i en sortiren després de pagar una fiança de 7.000 lliures cada un. Era evident que tot havia estat una maniobra d'escarment adreçada cap a la joventut. Molta gent es solidaritzà amb els indòmits bandarres; fins i tot el seriós periòdic The Times, en un editorial, denunciava les sospitoses maneres de la justícia britànica. El procés, primer d'una llarga sèrie, significà, entre d'altres coses, la ruptura amb el mànager Andrew Oldham, el qual no els donà suport en els moments més tensos. Paradoxalment, Oldham havia estat la persona que havia fet tot el possible per multiplicar la part més negativa dels Stones, accentuant tot allò que tenien de salvatge i obscè, i que els havia convertit en els músics més odiats pels pares i més estimats pels fills. Les cròniques judicials i l'activitat policíaca continuaren amb Brian Jones, aleshores el més singular representant del frenètic estil de vida stonià.

La nostra retrospectiva avança fins al maig del 68. El rodatge del documental "One Plus One" s'ha d'interrompre; el director, Jean-Luc Godard, marxà a París per presenciar la revolta. Els Stones se'n fan eco i enregistren l'esplèndida "Street Fighting Man"; la interpretaren a Londres mentre el Quartier Latin treia fum: "De totes bandes escolt el so/D'uns peus que caminen i corren/Ha arribat l'estiu/I és un bon moment/Per lluitar al carrer". Amb una magnífica guitarra rítmica de Richards, la cançó s'edità a Gran Bretanya l'agost del 68. Als EUA no la publicaren; a més, va ser prohibida a diverses ciutats (Chicago...) on hi havia perill d'aldarulls al carrer.

"Beggar's Banquet" (Decca) es publicà el desembre del 68; havia d'haver sortit mesos abans, per aprofitar l'èxit del brutal "Jumpin' Jack Flash", però Decca Records prohibí la portada. No era el primer incident amb la puritana discogràfica; "Aftermath", en un principi, havia de titular-se "Could You Walk On The Water?", però la companyia censurà el sacríleg títol. Jagger estava empipat i amb raó; l'antiquada Decca sols aviciava els cantants d'òpera; la seva postura era absolutament hipòcrita ja que no plantejaren problemes a la realment pornogràfica portada d'"A-Tom-Ic", disc de Tom Jones que mostrava una explosió nuclear al darrere de la fotografia del macarrònic cantant. El bolet atòmic no era immoral; la fotografia del disc dels Stones, que ensenyava un excusat amb les parets plenes de "graffittis", sí. Finalment, el disc s'edità amb una portada que representava una despullada targeta d'invitació a una festa. La fotografia interior no es modificà; es tractava d'una buñueliana i gòtica imatge que mostrava, satànics, els cinc músics entorn d'una taula.

Hem dit que "Beggar's Banquet" és una autèntica joia? Música amb arrels; cançons robustes, interpretades arrossegadament per una banda que ha jugat al màxim el paper de banda maleïda del rock. Per a molts, musicalment, el disc és la cimera del rhythm and blues anglès; pel que fa a les lletres és clar que Jagger no ha estat mai Eliott però els seus textos intenten escapar de la típica literatura musical coetània. Amb la fugida d'Oldham, Jimmy Miller s'encarrega de la producció; hi aporta un so perfecte: els Rolling guanyen en claredat i presència; els intruments, executats amb precisió, sonen brillants, en primer pla.

Tot el disc és or pur, però la peça clau és "Sympathy For The Devil", amb una mítica entrada de la percussió a ritme de samba mesclada amb el piano de Hopkins, que apareix del no res per crèixer; el cor que després hi entra és vertaderament demoníac; quan canta Jagger saps que allà tens el Diable. Sens dubte una de les deu cançons més importants de la dècada. I el solo de guitarra? Richards fabrica el solo més precís i assassí de la història del rock... La resta de cançons és impressionant: "Street Fighting Man", senzill ja comentat, encara que ambigu, és un himne revolucionari. "Prodigal Song", blues del 1929 composat per Robert Wilkins. "Dear Doctor", encara que paròdic, és country-àcid. "Parachute Woman", sexe pur, blues cantat amb aparent desmenjament i fatxenderia. La guitarra de coll d'ampolla tocada per Brian Jones destaca a "No Expectations", peça sobre amors fracassats. Hi trobam dues ambigües composicions, aparentment compromeses amb el proletariat: "Factory Girl" (mandolines, percussions orientals, reminiscències del psicodèlic "Their Satanic...") i "The Salt Of Earth", amb encertats matisos gospel. "Stray Cat Blues", finalment, ens recorda la primera etapa de la banda.

Pervers i provocatiu, amb "Beggar's Banquet" varen solidificar un estil i un so únics. Es el principi de l'etapa més important dels Stones; els següents tres lliuraments ("Let It Bleed", "Sticky Fingers" i "Exile On Main Street") també mereixen un deu.

Pere Ferrando.