Els millors discos dels Stones varen ser enregistrats quan encara no havien nascut alguns dels espectadors més vells que dilluns passat acudiren a presenciar el concert que reuní més de 55.000 persones a l'Estadi Olímpic de Montjuïc.

A "Clàssics del rock" ja hem analitzat "Aftermath" (66) i "Beggar's Banquet" (68). Avui parlarem de "Let It Bleed" (Decca, 1969), tal vegada un dels deu millors discos de la història del rock, només comparable als seus dos enregistraments posteriors, "Sticky Fingers" (71) i "Exile On Main Street" (72). Els àlbums gravats durant el període 68-72 convertiren The Rolling Stones en la millor banda de rock and roll del planeta, fet que han sucat barrudament els darrers vint-i-cinc anys.

El 3 de juliol del 1969, dies després d'haver anunciat que deixava els Stones, Brian Jones va ser trobat mort a la piscina de ca seva, ofegat sota la influència de drogues i alcohol. El bonic cadàver els col.locà, més que més, en el disparador de la mitologia juvenil. Dos dies més tard se celebrà un concert-homenatge-funeral gratuït davant 250.000 persones a Hyde Park. Mick Jagger, vestit de dol a l'usatge oriental, llegí, mentre s'alliberaven 3.000 papallones, "Adonais", el poema de Shelley que commemorava la mort de Keats. El mastodòntic concert també serví per presentar el substitut de Jones, el jove Mick Taylor, procedent de les files de John Mayall.

L'endemà del concert Jagger volava a Austràlia per participar en el rodatge de "Ned Kelly, mediocre pel.lícula de Tony Richardson. Només arribar-hi, Marianne Faithfull, la seva al.lota, intentà suïcidar-se després que Jagger li digués que volia trencar relacions.

Aquell mateix intens mes de juliol es publicava el senzill "Honky Tonk Women", clar projecte del nou estil stonià; a la cara B, el llarguíssim tema "You Can't Always Get What You Want", que s'inclouria a "Let It Bleed", elapé que sortí al mercat el mes de desembre. Pocs dies abans de publicar-se i al final de la gira pels EUA, els Stones volgueren acomiadar-se del públic americà amb un concert gratuït. 300.000 persones es varen congregar a la localitat californiana d'Altamont, on algun descervellat va contractar Els Angels De L'Infern com a servei de seguretat, la qual, evidentment, brillà per la seva absència. Massa públic, massa drogues i alcohol. Entre els diversos aldarulls Marty Balin, del conjunt Jefferson Airplane, va ser apallissat. Mentre The Rolling Stones interpretaven "Simpathy For The Devil", un Hell's Angel matà un jove que duia un revòlver. Altamont deixà ferit de mort l'esperit de Woodstock. El somni de "pau i amor", agrejat irremissiblement, s'havia acabat.

"Let It Bleed" (sardònica rèplica al "Let It Be" beatle) evidencia millor que mai les influències primàries dels Stones; excel.lents dominadors de l'idioma de base, el blues, realitzen encertades aproximacions a gèneres col.laterals (country, rock and roll) i, amb potència i sonoritat perfectes, creen una música esfereïdora, en què el treball de Keith Richards a la guitarra és definitiu: concisió, austeritat i màxima eficàcia. Richards és l'estrella del disc ja que la major part dels arranjaments rítmics són seus; davant l'absència de Brian Jones (qui només tocà la percussió a dues peces) i la poca presència de Mick Taylor, el ionqui Richards assumia diverses parts de guitarra en una sola cançó.

"Gimme Shelter", amb lletres que proposen com a alternativa la vida en comunes, presenta, als cors, la cantant Mary Clayton, udolant a topar; amplitud sonora i dinamisme col.lectiu. A "Country Honk", variant del "single" "Honky Tonk Women", aborden la música country; guitarra "slide" de Taylor i violí del veterà de Nashville, Byron Berline ("Em vaig trobar una reina de taverna xopa de gin a Memphis/Intentà dur-me escales amunt per córrer-nos una bauxa... Em vaig tirar una divorciada a Nova York/Em va fer pols el nas/I em va mamar el cap...").

"Love In Vain" és blues pur en la línia de Robert Johnson ("Quan el tren ha deixat l'estació/Sí, dos llums al darrere,/El blau era la meva al.lota/I el vermell el meu esperit/Tot el meu amor debades"); Richards a la guitarra "bottleneck" i Ry Cooder (un dels múltiples americans que hi col.laboren) a la mandolina. Amb enigmàtica introducció a l'estil de "Simpathy...", "Monkey Man" és pura energia rockera, marca definitiva dels Stones; Jagger, esgargamellant-se; Richards, fent classes d'extremada economia en matèria d'improvisació, superb.

Dos pianistes (Leon Russell, Nicky Hopkins) i el saxofonista Bobby Keys per a la luxosa i escandalitzadora "Live With Me". A "You Got The Silver", per primera vegada, Keith Richards era veu solista. A "Midnight Rambler", Jagger encarnava el paper d'Albert de Salvo, l'estrangulador de Boston; i a "Let It Bleed" dibuixava una desfilada de ionquis.

L'elapé finalitzava amb "You Can't Always Get What You Want", desafiant composició contra la pròpia estètica; amb la participació dels seixanta membres de The London Bach Choir (arranjaments de Jack Nitzche); hi destaca la presència d'Al Kooper (piano, orgue i trompa): "L'he vista avui a la recepció/Amb un tassó de vi a la mà/I he comprès que desitjava retrobar el seu contacte... L'he vista avui, a la recepció/Al seu tassó hi havia un home ensagnat/Era experta en l'art de l'engany/Ho hagués pogut assegurar veient les seves mans tacades de sang".

Feridor i lasciu, "Let It Bleed" traspua vici. Amb guitarres brutes, ritmes pesants i ecos de blues rancis i terrencs, representà una veloç acceleració en la imatge seductora dels Stones. En comptes de la previsible insipidesa, la banda passejava una arrogància fora mida i demostrava que, amb simples apunts estilístics, era capaç d'adaptar-se a qualsevol estil musical que s'atracàs. I, a més, la consolidació indiscutible com a reis musicals del putam.

Pere Ferrando.