Des de la fredor que permeten aquests assumptes, The Rolling Stones han publicat cinc àlbums que mereixen figurar entre els grans enregistraments del segle. A "Clàssics del rock" ja hem parlat extensament de tres: "Aftermath" (1966), "Beggar’s Banquet" (1968) i "Let It Bleed" (1969), amb els quals Jagger, Richards i companyia havien escrit alguns dels capítols més importants de la gramàtica dels seixantes. Avui dedicarem les nostres columnes al quart, "Sticky Fingers", publicat l’abril del 1971. Només restarà comentar "Exile On Main Street" (1972), el millor doble disc de la història del rock juntament amb "Blonde On Blonde" de Dylan i el doble blanc de The Beatles. "Exile On Main Street" és la darrera gran obra stoniana ja que entre l’abundant material enregistrat els darrers vint-i-cinc anys, el que abunda és la irregularitat i les continuades preses de pèl. Pèssimes excuses per realitzar mastodòntiques gires i omplir-se les butxaques.

"Sticky Fingers" surt al mercat en un moment de canvis significatius. Va ser el primer disc que la banda enregistrava després d’haver abandonat Decca Records, companyia amb la qual havien mantingut una relació plena d’incidents. Per exemple, "Aftermath", en un principi havia de dir-se "Could You Walk On The Water?", títol que Decca va prohibir per blasfem. El moment més tens arribà quan l’edició de "Beggar’s Banquet" va endarrerir-se perquè la discogràfica es negava rotundament a publicar la portada triada per Richards que representava uns urinaris públics empastats de grafitis. Jagger recriminà la doble moral de la casa discogràfica que poc abans havia publicat un disc de Tom Jones on, a la portada, hi havia una explosió nuclear. Per a Jagger, Decca era una companyia estantissa que només tenia cura dels seus cantants d’òpera. El 1970, per tant, acabà el contracte que els unia i els Stones només tenien l’obligació d’entregar-los una cançó. Amb molt de gust els enviaren una composició que, trenta anys després, la companyia mai no ha publicat, "Cocksucker Blues" que, en realitat, es tracta de la veu de Jagger bramulant "’Cos I want my cock sucked/And I want my ass fucked", sobre els acords tremolosos d’una guitarra acústica. Decca va venjar-se a la seva manera ja que des del primer moment que el contracte finalitzà es dedicà a publicar discos recopilatoris sense el permís de la banda; en només dos anys editaren cinc àlbums que empiparen moltíssim a Jagger i Richards ja que no reberen ni un penic a pesar de vendre’s molt... Resultava que Allan Klein, l’exmanager, posseïa els drets de totes les cançons que el grup havia escrit durant els seixantes. No patiu, però, per ells... El mateix 1970 crearen el seu propi segell discogràfic, Rolling Stones Records, i la multinacional Atlantic Records els donà cinc milions de dòlars a canvi de distribuir mundialment els nous discs.

Canvis en els negocis i canvis en les seves vides... Especialment pel que es referia a Jagger i Richards, ja lluny de les aventures de petits canalles del seu inici artístic. A principis de la nova dècada havien entrat en el món de l’alta societat. Un món que podrien simbolitzar les figures d’Anita Pallemberg i Bianca Perez, parelles sentimentals de Keith i Mick. Però hi entraren com a autèntics polissons, sense abandonar un univers on tot estava connectat: música, textos, imatge, conducta, problemes... Diverses fotografies de Keith Richards exhibint una sofisticada vulgaritat (bevent Jack Daniels a morro i portant diamants incrustats a les dents) podrien ajudar a fer-nos la composició de lloc...

Les deu insuperables composicions de què està composat "Sticky Fingers" tenen procedència diversa. Algunes ("Brown Sugar" i "Wild Horses") eren un material sobrant (!) de les sessions realitzades als estudis Muscle Shoal Sound d’Alabama, durant la gira que els havia conduït a Altamont, la ciutat on va morir el moviment hippi. Una altra part de les cançons havia estat enregistrada a la flamant unitat mòbil que la banda havia situat al sud de França on s’havien exiliat per pagar menys imposts. Finalment, una sèrie de peces procedien de les sessions celebrades als Olympic Studios de Londres. Tot l’àlbum va ser produït per Jimmy Miller, el responsable dels dos discos anteriors. Miller i els quatre enginyers de so (el gran Glyn Johns entre ells) consolidaren el so de rock ranci i il.luminaren el que és un autèntic disc remullat en sexe i drogues. Amb "Sticky Fingers" els Stones feren un malaltís viatge a la cruesa del blues i del country amb el suós vehicle de la desvergonya. Balades ombrívoles, flamarades de rhythm and blues, rocks explosius i gospel adaptat a l’orquestració de banda. Balsàmic i breguista a la vegada, "Sticky Fingers" és ideològicament perillós, una apologia rítmica del costat salvatge. En el seu millor moment, el 1971 ja eren la transformació culminant de tota la dècada anterior. Destructius i rudimentaris. I únics.

D’atmosfera espessa, fins i tot mòrbida, però generador de sensacions relaxades, en alguns moments, i d’agressivitat rítmica en uns altres. Així és "Sticky Fingers", el que per a alguns és el millor enregistrament de The Rolling Stones. Quaranta-cinc minuts de mordacitat en estat pur. Deu composicions centrades en la droga dura. Una evocació de la vida real de la banda? Almanco aproximada imatge de la vida de Keith Richards. Un dibuix empastat de bohèmia, una imatge malsana. Un dels deu millors discos dels 70. El passat diumenge vàrem parlar del moment en què l’enregistraren; avui, de les cançons i de la famosa portada d’Andy Warhol reproduïda la setmana anterior.

En primer lloc parlem dels músics. A més de la intervenció de Mick Taylor com a cinquè membre oficial en substitució del desaparegut Brian Jones, la banda es rodejà de convidats de luxe. A més de l’eterna col.laboració de Ian Stewart (piano), pels estudis varen desfilar Bobby Keys (saxofó), Nicky Hopkins (piano), Billy Preston (orgue), Jim Price (trompeta) i Ry Cooder (guitarra de coll d’ampolla). Paul Buckmaster s’encarregà dels arranjaments de violins a "Sway" i "Moonlight Mile".

Es fa difícil parlar de les cançons més destacades de l’elapé. Tanmateix, dues han restat com a imprescindibles de la seva discografia (i del segle). La primera és "Brown Sugar", obertura de l’àlbum i clau essencial per entendre el seu aclaparador èxit. Creada sobre un dels "riffs" més populars de la història del rock que es manté repetit quinze segons per desembocar en un sorprenent segon acord doblat per la guitarra acústica de Richards. La fracció de segon en què succeeix aquest canvi provoca l’energia suficient per remenar el public més avorrit. En l’argot dels ionquis, "brown sugar" es refereix a l’heroïna de major qualitat. Però, a més d’aquest significat que s’anirà repetint al llarg del disc, "Brown Sugar" ens parla d’unes relacions sàdiques, fins i tot racistes. Més que destacables les descàrregues brutals del saxofó de Bobby Keys. Jagger la va escriure al desert d’Austràlia mentre rodava la pel.lícula "Ned Kelly"; la banda la va estrenar el desembre del 69 al concert d’Altamont, la puntilla final al hippisme. La sòrdida "Brown Sugar", amagada rere una explosió rítmica exultant, va ser el primer senzill que va extreure’s de l’elapé.

L’altre peça mítica es "Wild Horses" segurament la millor balada enregistrada pels Stones. Tristament evocativa, els textos varen ser escrits per la musa de Jagger, Marianne Faithfull, cosa que no se li va reconèixer fins al 1995. Faithfull col.laborà sovint estretament amb Mick Jagger, més del que s’ha suposat habitualment. La famosa "Sympathy For The Devil" la va escriure després de llegir "El mestre i Margarida" de Bulgakov que li havia regalat la Faithfull. "Wild Horses" es el resultat final de l’estudi sobre les possibilitats del country que Richards i Jagger havien duit a terme amb la companyia de Gram Parsons. De fet, The Flying Burrito Brothers en feren una apassionant lectura. Els Stones no tornarien a realitzar una balada tan immensa ("Waiting For A Friend" és excel.lent, però...).

Seria del tot injust no col.locar ben devora les dues anteriors "Sister Morphine", intens relat de les darreres hores d’un toxicòman, amb l’acompanyament d’una creixent dramatització musical: "Estic tirat al llit de l’hospital/Digue’m, germana morfina, quan tornaràs?/Oh, no crec que pugui esperar tant/Oh, ja veus que n’és, de fort, aquest dolor/Què faig en aquest racó?/Per què el doctor no te rostre?/Oh, no tenc forces per arrossegar-me pel terra/No veus, germana morfina, que intent anar-me’n d’això?/Això, simplement, demostra/Que les coses no són el que semblen ser/Per favor, germana morfina,/Transforma el meu malson en somni.../Perquè saps com jo/Que demà seré mort./Sí, pots seure’t al voltant./Sí, pots mirar/Els draps blancs i nets que es mouen." Diàlegs escarrufadors entre el malalt i la droga, entre l’acústica de Keith Richards i la dúctil "steel" de Ry Cooder. El narrador Jagger (també a "Dead Flowers" i a "Wild Horses") en el seu millor moment: pletòricament expressiu, capaç d’acometre diversos registres, des de la languidesa a l’udol rocker. "Sister Morphine" va ser víctima de la censura espanyola i fou substituïda per "Let It Rock".

També a "Dead Flowers" tornen la mirada cap al country i (tònica de tot el disc) a les relacions amb la droga dura ("Seré a una habitació del soterrani/Amb una agulla i una cullera/I una altra al.lota per expulsar el meu dolor"). Passejant-se pel costat més salvatge està "Bitch", misogínia pura de Jagger, el fatxenda més cínic dels setantes. I la resta, material de primera. "You Gotta Move", obscur i senzill gospel de Fred McDowell; amb el temps una de les millors adaptacions realitzades pels Stones; tots els instruments cobren força per si mateix; impecables les guitarres de Richards (acústica) i de Taylor. "I Got The Blues" desprèn la intensitat estripadora d’Otis Redding i els batecs del millor so Memphis. "Moonlight Mile" adquireix un cert aire oriental amb els violins de Buckmaster; el treball de Mick Taylor, un músic molt acadèmic, brillant. De fet, tot el grup assoleix una intensitat instrumental irreprotxable.

La portada d’Andy Warhol se li va ocórrer de manera casual mentre era a una festa amb Jagger. Va ser un escàndol majúscul ja que d’alguna manera era el correlat gràfic del contingut musical i textual de l’elapé. Amb aquells texans els Stones demostraven que la seva capacitat d’irritar estava intacta. A més d’incloure una cremallera autèntica (amb tots els problemes d’edició que això implicava), en obrir-se els pantalons apareixien els calçons blancs d’un individu (Joe D’Alessandro? el mateix Jagger?) i la marca d’un inevitable sexe.

La censura española s’ho passà d’allò més bé i la prohibí. Suposam que de manera equivocada, la canviaren per una altra portada magnífica (la que avui reproduïm) en què uns sensuals dits sorgien de l’interior d’una llauna de melmelada; era una obra de Phil Jude, dissenyada per John Pasche, l’autor, aquell mateix any, del famós anagrama dels morros i la lasciva llengua. Actualment, l’edició hispana original és quasi tan cercada com l’autèntica de Warhol. Anys després, el 1978, els Stones tornarien a tenir problemes amb la caràtula de "Some Girls" ja que Raquel Welch i Lucille Ball varen amenaçar-los de dur-los als jutjats si no retiraven de la circulació els discos on sortien les seves cares. Desapareguda (!) la censura, durant els anys vuitanta s’edità a Espanya la portada de Warhol però la cremallera no era real.

Pere Ferrando.