A Newcastle, amb 18 anys, Brian Ferry (n. 1945) ja era un incorregible esnob: cinèfil empedreït, lector contumaç de poesia, llargs cabells i colls blancs almidonats, devot de Richard Hamilton i del jazz (del seu heroi, Charlie Parker, se'n sabia els solos), i poc amant del rock; més tard declararia no haver anat ni una vegada a veure The Animals que a mitjan dècada provocaven aldarulls i passions al Club-Au-Gogo de Newcastle, just devora ca seva.

El 1967, quan ja acabava Belles Arts, va ser el cantant de Gas Board, grup que basava el repertori en Bobby Bland i Otis Redding; Ferry continuava amb els vestits més elegants i rodejat de les al.lotes més refinades. El 68 va partir cap a Londres amb la intenció de transformar en música les seves idees sobre l’art pop, la nostàlgia i el glamour americà dels anys 20. Allà, sense freqüentar l'escena rock, aprengué solfeig i piano mentre treballava com a professor de ceràmica en una escola femenina. El 1970, amb un grapat de peces composades, va decidir dedicar-se seriosament a la música. No massa convençut del seu talent com a pianista, posà un anunci cercant-ne un. La resposta va ser d'Andy McKay, un saxofonista que també posseïa un sintetitzador, l'instrument preferit de Ferry. Després arribà Brian Eno, fitxat com a tècnic de so. A la bateria, Dexter LLoyd i David O'List a la guitarra. Només faltava el nom que, com els cinemes de la infància, havia de tenir connotacions hollywodenques i glamoroses, ecos de Sinatra i Astaire. Odeon? Plaza? Ritz? Roxy? Roxy Music.

Ferry visità diversos segells discogràfics amb una maqueta que va ser rebutjada amb diverses excuses (massa renou, massa complicat, lluny de l'ona dels 70...). Els directius se'n reien o, com a mínim, li aconsellaven canviar de gènere. Canvià de tàctica. Aconseguí actuar, gratuïtament, a diversos concerts poc convencionals (a la universitat de Reading, a una festa de la Tate Gallery), i va enviar la maqueta a dos crítics considerats "avantguardistes", Richard Williams del Melody Maker i John Peel de la BBC que en aquells moments tenia un programa d'audiència selecta, "El So dels 70". Sense haver enregistrat cap disc Williams li publicà una entrevista i Peel, el gener del 72, començà a emetre la maqueta. Ferry havia sabut crear expectació quan encara no havien publicat cap disc i la banda no era estable ja que Lloyd va ser substituït pel bateria Paul Thompson i O'List deixà la guitarra a Phil Manzanera qui, amb McKay i Ferry, formaren posteriorment el trio invariable de Roxy Music.

Els més interessats pel projecte varen ser David Enthoven i Mark Fenwick de la petita discogràfica i promotora musical EG (que ja s'encarregava de les carreres de King Crimson, Emerson Lake & Palmer i T. Rex); EG els va assegurar la distribució europea de Island Records, un dels segells que mesos abans havien rebutjat la maqueta dels Roxy.

Sota la producció de Pete Sinfield (lletrista de King Crimson) el mes de març entraren als Command Studios de Londres i en pocs dies, ja que les cançons estaven preparades i assajades, enregistraren "Roxy Music" (EG, 1972). Sinfield i Ferry triaren les nou peces que millor podien representar la varietat d'elements i influències de la banda. Poques vegades ens hem trobat amb un primer disc on les característiques estètiques i musicals d'un grup es troben tan ben perfilades. Constantment, el disc sembla anar enrera o endavant; amb una peculiar combinació d’instruments electrònics i els habituals del rock, alguns sons et porten al pop dels anys 50 mentre que uns altres connecten de manera xocant amb la música progressiva.

Elaborada amb una potent guitarra, la dinàmica obertura, "Re-make/Re-model", que s'inicia amb el so ambient d'una festa, s'ha d'escoltar mirant la carpeta. "Ladytron" combina acurats arranjaments amb la veu afectada de Ferry ("Senyora, si vols trobar un amant/No cerquis més/Perquè jo seré el teu exclusiu") i un final espectacular a càrrec d'Eno que, jugant amb cintes i sintetitzadors, aconsegueix ecos crimsonians. "If There Is Something", sorprenentment, té un aire country que paulatinament esdevé obscur i dramàtic. "2HB" és una abarrocada al.lusió al cinema ("Oh, m'ha emocionat la teva pel.lícula en somnis/Imatges de cel.luloide vives/La teva mort no pot acabar amb el nostre amor cap a tu/Oberva una parella romàntica/Situació de club nocturn ple de fum/La teva cigarreta dibuixa una espiral"). Romàntiques, acurades, amb arranjaments vocals sofisticats i construïdes amb una atracció constant cap a la música soul van succeint-se "Chance Meeting", "Sea Breezes" i "Bitter's End", la darrera, en què torna a sentir-se l'ambient festiu

La carpeta del primer disc de Roxy Music és l'inici d'una fantasiosa i sexual col.lecció. A l'interior, fotografies de cada un dels membres convertides en postals antigues en què posen maquillats i amb un "look" de rock futurista que anirà canviant regularment i que es convertirà en part integrant dels concerts.

L'elapé va publicar-se el juny del 72 i va ser aclamat per la crítica anglesa, sempre amb ganes d'inflar els productes nous. El juliol s'edità en senzill "Virginia Plain" que no s'incloïa a l'àlbum; va aconseguir el nº 4 a les llistes i va impulsar l'elapé al nº 6. En menys d'un any Ferry havia esdevingut una estrella del pop. L'èxit del material va permetre a Roxy Music actuar als EUA (amb companyies tan poc congruents com Jethro Tull) però, allà, considerats massa intel.lectuals i "arty", mai no tingueren èxit. Els següents lliuraments, especialment el tercer ("Stranded"), encara varen ser millors.