A pesar de no haver comentat cap disc seu, a "Clàssics del rock" ja hem parlat de Todd Rundgren com a productor. Ell tingué gran part de la culpa de l’immens èxit de "Bat Out Of Hell", l’àlbum de Meat Loaf i Jim Steinman que analitzàrem fa unes setmanes. Avui comentarem el que segurament és el millor enregistrament de Rundgren i un dels discos més apetitosos dels anys setanta: el doble "Something/Anything?" (Bearsville, 1972).

Rundgren tenia 20 anys quan el 1968 formà Nazz, una banda amb què publicà tres interessants discos en els quals ja hi trobam senzilles però efectives cançons. El 1970, en solitari, publicà "Runt" i l’any següent "The Ballad Of Todd Rundgren", estupend disc format per cançons almibarades que deixen entreveure l’esperit de Burt Bacharach. Bearsville Records va fitxar-lo com a músic, enginyer de so i productor. Va ser l’inici d’una llarga carrera al comandament de la taula de mescles; només els primers anys va ser el responsable dels enregistraments de gent com The Band, Janis Joplin, The Butterfield Blues Band, Badfinger i Grand Funk Railroad. I cada any, com a mínim, un disc fet per ell.

A "Something/Anything?" va dur fins al darrer extrem tot el coneixement adquirit (una autèntica enciclòpedia vivent del pop rock). Escrigué, interpretà, produí i tocà, ell tot sol, tots els instruments a les tres primeres cares del doble vinil (devuit cançons). Mentre que a la quarta reunia una banda per interpretar en directe set peces.

El resultat és una antologia majúscula de peces estilísticament diferents, escrites sota una inspiració astoradora i produïdes, cada una d’elles, minuciosament. Amb aquell material Rundgren se situava a la línia del millor pop, la que podria començar a la factoria Motown i seguiria amb Beatles i Beach Boys.

Són moltes les cançons però la majoria mereixen ser comentades encara que sigui mínimament. A la cara A, hi figuren "I Saw The Light" i "It Wouldn’t Have Made Any Diferrence", meravelloses miniatures pop de melodies angelicals; podrien pertànyer (i hi destacarien) als cançoners de Carole King o Brian Wilson. "Wolfman Jack", dedicada al mític disc-jockey que George Lucas homenajà a "American Graffitti", sembla ser extreta del catàleg Tamla Motown. "Cold Morning Light", amb delicats jocs de flauta i de guitarra acústica, amb múltiples canvis melòdics, és una altra mossegada quasi embriagadora. "It Takes Two To Tango" és un capítol de la gramàtica beatle i a "Sweeter Memories", sofisticada amb aires jazzístics, pareix que hi toca Jeff Beck. Només per la cara A, "Something/Anything?" és una obra mestra. Però encara hi ha més...

La cara B s’inicia amb "Breathless", un instrumental pop banyat de sons funkis i llatins (hi planeja "La Bamba"). Després una sèrie de balades impagables: "The Night The Carousel Burnt Down" (arranjada a l’estil Hollies), "Saving Grace" (més melodies satinades) i la melancòlica "Marlene". El vinil finalitza amb "Song Of The Viking", dedicada a la seva exal.lota Patti Smith, i "I Went To The Mirror", un misteriós blues experimental.

La tercera cara presenta un eclecticisme inaudit. "Black Maria" és heavy rock. "One More Day" una balada atemporal amb ritmes de calipso. "Couldn’t I Just Tell You" una monumental peça d’intens power pop psicodèlic interpretada amb la ràbia del "Revolution" beatle. Sinatra hauria enregistrat "Torch Song" si l’hagués sentida. I, finalment, "Little Red Light", més rock dur en homenatge a Jimi Hendrix.

En aquestes altures el disc és una cosa grandiosa, joia del segle. Però encara no s’ha acabat ja que la cara D del nostre apreciat vinil (tenim una còpia de reserva per quan s’esqueixi), enregistrada en directe, inclou un parell de cançons perefectes: "Dust In The Wind" (imitant els millors Blood, Sweat & Tears), l’humorística "Piss Aaron", "Hello It’s Me" (superba) i la infecciosa "You Left Me Sore"

Que "Something/Anything?" sigui un dels millors discos de la dècada no es deu a l’audaç i perfecta autosuficiència de Todd Rundgren, capaç de crear tot solet un monument com aquest, sinó a la desbordant qualitat i al feliç acabat de totes les vint-i-cinc peces.

Pere Ferrando.

Article aparegut originalment a "L'Espira", revista de cultura del "Diari de Balears" (6, maig de 2001)