Diuen alguns que l'avorriment dels joves i la política econòmica de Thatcher varen ser els motius principals del naixement del "punk". Per a molts barbamecs, i això és ben cert, el disc que analitzarem avui representava la rebel.lia i l'oi cap als valors establerts dels adults. A pesar que l'esplendor del moviment "punk" coincideix amb els anys més significatius dels Sex Pistols, per perfilar-lo hem de remuntar-nos als inicis de la dècada, quan neixen unes bandes que reaccionen contra una sèrie de fets (manca d'idees, ensopiment i fàstic davant la música simfònica, desaparició de la subversió inherent al "rock"...). Dins dels paràmetres "proto-punk" hi figurarien MC5, Stooges, New York Dolls, Patti Smith. La poetessa Smith va fer el que després seria lema i norma democratitzadora durant els anys daurats del moviment: "Fes-t'ho tu mateix", al.ludint a la primigènia rebel.lia, a l'amateurisme, sumant-hi agressivitat i bel.ligerància. "Imposau les regles!".

A remolc dels darrers epítets trobam interpretacions més intel.lectualitzades. Així, el californià Greil Marcus ("Rastros de Carmín. Una historia secreta del siglo XX", Anagrama), veu darrera el "punk" la mà negra dels anarquistes, dels subterranis cercles del Moviment Situacionista i de la Internacional Lletrista que també eren al darrera del Maig del 68. No és gens difícil cercar-hi concomitàncies: la ironia, l'acció directa i la conducta per provocar la ira dels moralistes es troben a ambdós moviments. De fet, John Lydon (Johnny Rotten) i el mànager dels Sex Pistols, Malcolm McLaren, havien tingut contactes amb grups situacionistes. I Jamie Reid, dissenyador de la portada de "Never Mind The Bollocks", estudiant en el Croydon Art College, havia format part de la Internacional Situacionista que, rebutjant visceralment els valors establerts, pretenia subvertir el sistema des de la cultura "pop". Des d'aquesta perspectiva el "punk" seria un capítol més de les avantguardes del segle XX, amb un caràcter anarquista que enllaçaria amb el dadaisme. Els Pistols són el paradigma de tota la moguda "punk", nascuda (com la del "hippisme") per canviar l'estat de les coses i, per suposat, no aconseguir-ho. Varen ser creats per burlar-se del rock i aprofitar-se'n. El sistema acabà xuclant-los després de convertir-los en la banda més perseguida dels darrers temps (el govern va fer tot el que pogué perquè no actuassin en terreny britànic).

Guiats per McLaren (ex-mànager de New York Dolls), Johnny Rotten (veu), Paul Cook (bateria), Steve Jones (guitarra) i Glen Matlock (baix, substituït per l'autodestructiu i descervellat Sid Vicious) començaren a fer trontollar els bons costums britànics amb petits concerts caòtics. Segells independents i multinacionals s'hi tiraren damunt ensumant diners. Fitxaren per EMI Records, cobrant 40.000 lliures. El novembre del 76 editaren el "single" "Anarchy In The UK" (no va ser el primer senzill "punk", The Damned s'hi anticiparen una setmana). L'escàndol arribà l'1 de desembre en aparèixer a la televisió; en una breu entrevista entaferraren al presentador coses tan edificants com "cabró", "mamada" i "puta bord". La premsa "groga" i la Cambra dels lords se'n feren ressò. EMI s'asustà i els acomiadà. En un desafiant acte celebrat davant Buckingham varen signar contrate amb A&M Records. Alguns hipòcrites artistes de l'escuderia (Supertramp, Rick Wakeman, Carpenters, Peter Frampton) es rebel.laren contra A&M. La discogràfica, a pesar d'haver premsat 25.000 còpies del "single" "God Save The Queen", alarmada per un possible boicot, va anul.lar el contracte, indemnizant la banda amb 75.000 lliures. Definitivament, el maig del 77 varen ser fitxats per Richard Branson, a pesar de les reticències de Rotten qui considerava Virgin Records una discogràfica de "hippis". Sortí al carrer "God Save The Queen"; malgrat múltiples censures de ràdios i magatzems, va vendre 150.000 còpies en cinc dies. La portada del disc (l'efígie de la reina amb agulla travessera), obra de Reid, provocà un escàndol, al qual s'afegí una tirallonga d'incidents dignes de The Sun.

Dia 12 de novembre del 77, quan The Clash i The Damned havien editat sengles elapés, sortí al mercat "Never Mind The Bollocks" (Virgin). Començant pel títol, és una autèntica potada al fetge de l'Estat. Dotze peces rabioses que sintetitzaven la història de dos anys de Pistols. Una col.lecció de composicions immorals que declaraven guerra oberta a totes les institucions. Evidentment, el règim contraatacà amb l'excusa dels "bollocks" ("collons"), argüint una llei sobre moralitat pública... del segle passat! A pesar de censures i boicots, l'injuriós "Never Mind The Bollocks" arribà al nº 1 al Regne Unit. L'elapé és un vendaval de melodies saturades a càrrec de Glen Matlock, el qual no hi toca ja que havia estat defenestrat perquè li agradaven els Beatles. Ràfegues de guitarra per tot arreu a càrrec de Steve Jones, esplèndid. Rotten no canta, vomita. A "Holidays In The Sun", per tal de provocar, al.ludeixen a camps de concentració nazis ("Vacances barates en la misèria dels altres/Vull anar al nou Belsen..."); el "riff" de guitarra està copiat d'una peça de The Jam. "Bodies", estrepitosa. "Submission" posseeix una estructura semblant a "Hello I Love You" de The Doors. "Liar" està dedicada a McLaren. "New York" destil.la oi cap al món del rock urbà d'aquella ciutat. "EMI", evidentment, és una diatriba burlesca cap a la companyia que els acomiadà. La lletra de "God Save The Queen" és de comentari de text: "Déu salvi la Reina i el seu règim feixista/Pensa que tots són uns retardats mentals..."

Chris Thomas (abans amb Roxy Music, després amb Pretenders) produí l'àlbum; seu és el so farragós, sobrecarregat de guitarres doblades i superposades. El dissenyador Jamie Reid, després del tractament subversiu de conceptes familiars (la reina), va idear la portada utilitzant "lletres de segrest" (base del grafisme "punk"), reventant la tònica de pressuposts aclaparadors de l'època. Un deu. Com a reflex d'un dels esdeveniments bàsics del "rock", "Never Mind The Bollocks" és un dels discos més importants del segle. Que no va ser un "bluff" ho demostra el fet que, vint anys després, quan ja no queda res de les ofenses ni dels escàndols, les cançons segueixen estimulant la mala hòstia que tots duim. A pesar d'haver-hi enregistraments molt més forts, l'únic elapé oficial dels Sex Pistols és el darrer cartutx del "rock and roll" primari. Imprescindible.