Quan el vàrem comentar en aquestes columnes, dèiem que "Bridge Over Trouble Water" fou un fenomen social. Per primer cop un elapé i un "single" aconseguien, de manera simultània, el quàdruple nº 1 a Amèrica i a Europa. El 1970, només per la venda de discos petits, Paul Simon guanyà set milions de dòlars. D'ençà que s'edità, "Bridge Over..." ha venut més de dotze milions d'exemplars.

En el cim de l'èxit, però, arribà la ruptura del duet. Simon estava fart de carregar-se la feina i haver de compartir la glòria. Durant les sessions de "Bridge Over...", Art Garfunkel desapareixia constantment dels estudis per atendre compromisos cinematogràfics (estava rodant "Catch 22" de Mike Nichols). I, quan no se n'anava, rebutjava les propostes de Simon. "Era el meu millor amic -digué després-. Cantàvem junts des dels 13 anys, ens coneixíem perfectament. Vàrem passar plegats del no res a la fama internacional. Ens ho passàvem molt bé i, per damunt de tot, hi havia la seva veu. Era perfecta per combinar-la amb la meva. Quan decidírem separar-nos em vaig sentir més lliure, més feliç".

Quan setmanes després de la publicació de l'exitós disc varen anunciar la dissolució del duet, alguns qualificaren la decisió de "suïcida", especialment la companyia discogràfica CBS que veia perillar una font d'ingressos milionària.

Tanmateix, Simon començà una carrera brillant que, ben dosificada, va ser comercialment ben rebuda. El corpus de cançons que ha creat en més de trenta anys el converteixen en un dels grans compositors de música popular al mateix nivell que Lennon i McCartney, a pesar de no haver tingut una acceptació crítica semblant. Avui parlarem del primer àlbum enregistrat després de la separació, "Paul Simon" (CBS, 1972). No es tracta del primer disc en solitari ja que abans de juntar-se amb Garfunkel, el 1965 ja havia publicat, sense èxit, "The Paul Simon Songbook", algunes peces del qual foren novament utilitzades a "The Sounds Of Silence", primer elapé de Simon & Garfunkel, ja comentat a "Clàssics del rock".

Nova York, Los Angeles, San Francisco, París i Kingston varen ser els llocs escollits per a l'enregistrament del fabulós "Paul Simon", on ja trobam l'interès del compositor per músiques alienes al món del rock, una constant que ha mantingut amb fe al llarg de la seva carrera (especialment a "Graceland", música sudafricana, i a "The Rhythm Of The Saints", sons brasilers). D'aquesta forma, a "Paul Simon", apareixien peces amb ritmes sudamericans que enllaçaven amb alguns intents anteriors ("El Condor Pasa").

Als Dynamic Sound Studios de Kingston, acompanyat d'alguns membres del grup jamaicà The Maytals, gravà "Mother And Child Reunion", esplèndid reggae en què destacava la veu de Cissy Houston. Amb aquesta peça, Simon es convertia en el primer músic blanc de prestigi que incorporava el reggae a la música pop; dos anys més tard, Eric Clapton certificaria la fusió total dels ritmes jamaicans amb la interpretació de "I Shot The Sheriff", composició de Bob Marley.

A "Me And Julio Down The Schoolyard", amb la intervenció del productor Phil Ramone, Simon utilitzava ritmes de calipso per narrar les aventures onanistes de dos adolescents; hi participaren el guitarrista David Spinoza i el percussionista brasiler Airto Moreira. Si l'optimista "Mother And..." presentava analogies amb "Cecilia", "Duncan" (en la qual els seus amics Los Incas tocaven flautes, percussió i "charango"), seria la continuació de "El Condor Pasa". Ritmes exòtics per a les tres composicions destinades a editar-se en "single".

Per a la resta de cançons Paul Simon utilitzà prolixament el blues. Així, "Hobo's Blues" era una minipeça instrumental en què intervenia el violinista Stephane Grappelli. "Paranoia Blues" comptava amb la presència de Stefan Grossman a la guitarra de coll d'ampolla. També dominaven els sons acústics a "Everything Put Together Falls Apart", "Run That Body Down" (amb una excel.lent intervenció del baixista Ron Carter) i "Armistice Day". Composicions senzilles amb lletres narratives i suggerents. Realment, "Paul Simon", amb gratificant sobrietat, trencava amb la visió ampul.losa del magnífic "Bridge Over Troubled Water".

L'elapé va ser produït pel mateix Simon amb l'ajuda de Roy Halee, l'enginyer de so que sempre va acompanyar els enregistraments de Simon & Garfunkel. Aconseguí el nº 1 a Europa i el 4 als EUA.

Que Simon es trobava en un moment dolç de la seva carrera ho demostra la rapidesa en editar el següent treball, "There Goes Rhymin' Simon", igual d'imprescindible que l'anterior. El comentarem un altre diumenge...

Pere Ferrando