El clàssic que avui us hem seleccionat és el tercer disc en solitari de Paul Simon a pesar que en algunes discografies aparegui com el segon. A vegades no es té en compte l’interessant "The Paul Simon Songbook", disc del 1965, enregistrat després de les primeres i fallides temptatives de Simon & Garfunkel. Aquest primer disc, que incloïa "The Sounds Of Silence", va possibilitar que la discogràfica CBS es decidís a publicar el 1966 el primer elapé del duet que incloïa algunes peces de l’àlbum que Simon havia enregistrat tot sol.

A principis de 1972, quan la parella ja s’havia separat, Simon va publicar el seu segon disc en solitari, "Paul Simon". A "Clàssics del rock" ja el vàrem comentar, tal com férem amb la discografia més destacada del duet.

Un any després, amb una celeritat que ben aviat abandonaria, Simon publicava "There Goes Rhymin’ Simon" (CBS); a partir d’aquest disc els seus lliuraments no s’han prodigat ja que en vint-i-cinc anys només ha enregistrat, amb llargs intervals, set àlbums originals. Una discografia poc prolífica però exemplar. I "There Goes...", per a nosaltres, n’és una de les gemmes.

Per a la producció (brillant, equilibrada i perdurable) s’enrevoltà de diversos genis de la taula de mescles. Roy Halee, que sempre s’havia encarregat del so de Simon i Garfunkel, només produïa "Tenderness". De la resta, se n’ocuparen uns inspirats Phil Ramone i Paul Samwell-Smith. Sempre, però, sota la supervisió d’un meticulós Simon qui va signar, amb lletres grosses, la producció final. Els escenaris de l’enregistrament no varen ser tan variats com els de l’anterior elapé (Nova York, París, Kingston, Los Angeles...) sinó que va concentrar-se als mítics estudis Muscle Shoals d’Alabama on, en un principi, només havia de gravar "Take Me To The Mardi Grass" però s’hi trobà tan bé que en va sortir amb la meitat del disc.

Com tota la discografia de Simon, "There Goes Rhymin’..." és força variat; tanmateix hi excel.leix el gospel, estil que sempre li havia interessat i que les atmosferes dels Muscle Shoals Studios li accentuaren. Així, trobam "Tenderness", una magnífica peça sobre actituds ètiques arranjada per Allen Toussaint, o la vital "Love Me Like A Rock" en les quals va fer-se acompanyar del sextet de gospel The Dixie Hummingbirds. Continuant amb la mateix línia a "Take Me To The Mardi Grass" hi participava el reverend Claude Jeter, solista dels impagables The Swan Silvertones. Només per aquestes tres composicions el nostre disc mereix ser adquirit d’immediat. Però la resta de cançons, de divers estil, també està a la mateixa altura. A la delicada "Something So Right" Quincy Jones hi va arranjar la secció de cordes i "American Tune", enregistrada a Londres, ha esdevingut amb el temps una peça clau de la imatgeria simbòlica de l’esperit nordamericà sobretot des que Jimmy Carter la utilitzà en actes oficials i d’ença que va ser l’himne de la celebració del centenari de l’Estàtua de la Llibertat

I no ens oblidem de la peça que obre el disc, "Kodachrome", un dels senzills que varen extreure’s de l’elapé; als EUA en poques setmanes va vendre un milió de còpies mentre que a Anglaterra va editar-se com a cara B ja que la BBC prohibia emetre cançons que incloguessin anuncis comercials. I "Kodachrome" era això: un anunci pagat per la casa Kodak. La cançoneta provocà un petit escàndol a Amèrica degut a la lletra: "Quan pens en tota la merda que he après a l’institut/És un miracle que encara pugui pensar/I si bé la manca d’educació no m’ha fet cap mal/Puc preveure el que passarà..." Un interessant inici que desembocava en lloances no molt subtils a Kodak i a Nikon.

Basat en el gospel, sense rebutjar el sòlid rhythm and blues i el pop més sofisticat, "There Goes Rhymin’ Simon", en definitiva, és un dels grans discos de la dècada dels 70.

Per a un àlbum tan luxós calia un embolic adequat; Milton Glaser realitzà un treball d’envergadura: un collage elaborat amb materials diversos (fusta, pedra, paper, guix) que il.lustraven, una per una, les cançons del disc. Una obra que s’ha d’emmarcar dins del treball que Glaser ha realitzat per al món de la música (Bob Dylan, Albert King, Mahalia Jackson...)

Pere Ferrando