Sylvester Stewart, Sly Stone, és una de les més valuoses propostes de l’abundantíssima collita que va produir-se a la Califòrnia dels anys 60. Tal vegada la més heterogènia i revolucionària. Des de diferents àmbits va ser el primer en mesclar uns gèneres musicals (rock clàssic i psicodèlic, soul, funk, rhythm and blues, jazz) que fins aleshores romanien perfectament separats. Fascinantment, creà una amalgama de sons altivament racials que donaren pas a un extens espai avantguardista al qual s’incorporaren, paulatinament, el més selecte de l’heterodòxia negra d’Amèrica, des d’Arthur Lee a Public Enemy, passant per Prince. I a més de ser pioner del rock negre psicodèlic i del funk més estilista, fou durant uns anys l’amplificador més potent de les reivindicacions racials (i feministes) de l’època hippi.

Nascut a Dallas però criat a Vallejo, nord de California, Sly Stone debutà als 6 anys com a bateria i guitarrista de The Stewart Four, banda de gospel liderada pels seus pares. Estudià piano, trompeta, teoria musical i composició mentre enregistrava senzills sota diferents noms. A principis de la dècada dels 60 treballà com a cap de producció per a Autumn Records (on va escriure i produir diverses peces per a grups blancs i negres) i com a locutor a l’emissora KYA de San Francisco. En aquells programes radiofònics ja es troba la insòlita irreverència que aplicaria més tard a la seva música: va ser el primer en atrevir-se a emetre els Stones després de Ray Charles o intercalar els Beatles entre Johnny Ace i Marvin Gaye. Un autèntic pecat en una època en què l’apartheid musical era absolut.

El 1966 fundà Sly & The Family Stone amb una formació quie incloïa els seus germans Freddie i Rosemary, el cosí Larry Graham i els amics Cynthia Robinson, Jerry Martini i Greg Errico. Cinc negres, dos blancs. Cinc homes, dues dones. Tota una declaració de principis, inèdita en la música popular afroamericana.

El 1967 signaren contracte amb Epic, subsidiària de CBS, i editaren un primer elapé amb el més que explícit títol de "A Whole New Thing", pedra essencial del funk segons els experts en la matèria. I, ja que hi som, dediquem algunes línies a parlar del funk, un gènere que, en els quatre anys de vida que ja té aquesta secció, encara no hi havia aparegut. Segons Clayton i Grammond, a "Jazz A-Z", interessant llibre publicat per Ed. Taurus, el secret tècnic del funk resideix en l’accentuació summament intensa del primer compàs del ritme; el terme començà a utilitzar-se durant la dècada dels 50 quan els músics negres volien referir-se a música sense complicacions, forta i rítmica, amb un sentiment que reflectia l’herència del blues, el gospel i la tradició africana. En poques paraules, funk és blues accelerat. Tocat cent vegades més ràpid.

El 1968 sortí al mercat "Dance To The Music", un altre estupend disc que suposà els primers èxits. El tema homònim va situar-se en el Top10 (de pop i de rhythm and blues); peces com "Higher" i "Are You Ready" eren onades de funk calent que transmetien missatges de germanor i tolerància racial. El mateix any publicà el menor "Life" i, pocs mesos després, la seva primera obra mestra que avui comentarem, "Stand!" (Epic, 1969). Com la majoria dels músics (especialment negres) Sly flirtejà amb la droga al mateix temps que veia com els il.lusionadors missatges de pau i fraternitat s’enfonsaven. Problemes amb la policia, enfrontaments amb els Black Panthers, contractes incomplits, malestar en el si de la banda i drogues. Moltes drogues. Diuen que va vendre els drets de les seves composicions a Michael Jackson per poder continuar el ritme que li havia imposat la cocaïna). Tanmateix, aquella decadent època va generar una altra obra mestra, "There’s A Riot Goin’ On", fabulós elapé que, seguint l’estela de l’imprescindible "There’s No Place Like America" de Curtis Mayfield (el més íntegre dels compositors negres), esbossava a ritme de funk furiós el retrat de la cara més fosca dels EUA.

Després de l’edició del disc la banda va desfer-se i Larry Graham fundà Graham Central Station, una de les millors bandes de funk rock. El 1973 Sly Stone edità "Fresh", encara digne. Després "Small Talk" i "High On You", interessants però sense noves aportacions. El 1976, un Sly arruïnat totalment i addicte a les línies blanques, signà el darrer disc per a Epic. Tot el que va fer posterioment és impresentable si el comparam a la seva gran època, la que va del 1968 al 1972.

El nostre disc, un dels més afrodisíacs i expressius de la dècada, s’obre amb el tema homònim, explosió de ritmes càlids que va ser adoptat com a himne (crit de guerra, més ben dit) pels Black Panthers, els mateixos que, posterioment, amenaçaren de mort a Sly per no continuar amb els compromisos adquirits i per confraternitzar excessivament amb els blancs. "Don’t Call Me Nigger, Whitey", amb la utilització d’un "talkbox" i una guitarra àcida, és una evident crida al respecte interracial. "I Want To Take You Higher", plena de veus commocionants i harmòniques bluesy vaiverejant deseperadament. "Somebody’s Watching You", autèntic i delicat soul. "Everyday People", pop esplèndid i rotund número 1 que inclou el famós vers "we gotta live together". "Sex Machine" (res a veure amb la famosa peça de James Brown) és un llarguíssim instrumental on tota la banda demostra el seu alt nivell interpretatiu. Finalment, "You Can Make It If You Try", amb més consignes esperançadores i positives.

"Stand!" és música lliure i salvatge, d’alegria juvenil. I, al mateix temps, tensa, espessa i reivindicativa. Probablement l’elapé que millor transmet la identitat de la música negra al públic blanc. Tres anys més tard, després de passejar-se pels tenebrosos guettos i per les avingudes de la droga, enfosquiria el registre per elaborar l’inquietant "There’s A Riot Goin’ On". El comentarem un altre diumenge.

Pere Ferrando