Tal vegada eren els darrers de la llista però, sense cap dubte, pertanyien a la Premier League. Juntament amb Beatles, Stones, Animals, Kinks i Who, The Small Faces varen ser una de les sis bandes imprescindibles de la música popular dels seixanta. Steve Marriot, Ronnie Lane, Kenny Jones i Ian McLagan eren la genuïna imatge del "mod", els més autèntics representants d’aquell moviment que va combinar arrogància, amfetamines, sons negroides i sastreries de Carnaby Street. A "Clàssics del rock", temps enrere, vàrem comentar la seva primera etapa quan analitzàrem el doble cedé "The Decca Anthology 1965-67", un material imprescindible en aquests temps propensos al retorn del temible rock simfònic.

Dos anys després d’haver estat sota les ordres del mànager Don Ardem i amb un espartà contracte que els havia lligat a Decca Records, la banda s’adonà de la continuada estafa a què els havien sotmès i decidiren ingressar a la jove discogràfica Immediate dirigida per Andrew Loog Oldham, l’exrepresentant de The Rolling Stones, el qual els va oferir total llibertat creativa.

En una jugada poc menys que indecent, Decca Records (el màxim exponent de la cruel i desaprensiva indústria fonogràfica), un mes abans que The Small Faces publicassin el primer disc amb Immediate, va editar "From The Beguining" un dubtós poti-poti que barrejava antics èxits i preses que havien estat rebutjades. A més a més, per a la portada, Decca va utilitzar imatges de les sessions fotogràfiques realitzades per al primer àlbum del 1966. Tota una injúria per a uns individus que es gastaven tots els doblers en roba moderna (i en cervesa, amfetamines i àcids, tot s’ha de dir...).

Amb un enfadament considerable per part de la banda, el juny del 1967 es va publicar "The Small Faces" (també conegut per "Green Circles" o per "First Immediate Album"). Els dos elapés coincidiren a les llistes; i el de Decca (nº17) va impedir que l’autèntic nou disc fos un èxit total (només aconseguí el nº12). No cal dir que el primer enregistrament per a Immediate és una obra compacta, radiant i amb aromes presicodèlics que augmentarien posteriorment.

Parlem ja de "Ogden’s Nut Gone Flake" (Immediate) publicat el febrer del 1968, després d’haver editat els senzills "Itchycoo Park" i "Tin Soldier", dues gemmes que només es poden trobar a discos recopilatoris. Produït per Marriot i Lane, "Ogden’s Nut..." va ser enregistrat amb tranquil.litat i temps ja que s’havien allunyat de les esgotadores actuacions en directe. En aquells moments, a ran de la publicació del "Sgt. Pepper’s", semblava que tot grup que volgués ésser mínimament seriós havia de publicar un disc conceptual. Evidentment hi havia una forta raó econòmica que aconsellava tenir especial cura dels àlbums: per primera vegada, a finals del 67, s’havien venut més elapés que "singles". Small Faces intentaren mantenir una coherència i ho aconseguiren a mitges: és a la cara B (les sis darreres peces) on es desenvolupa la història de Happiness Stan a la recerca de la cara oculta de la lluna. Una aventura que era narrada, entre tema i tema, per l’hàbil declamador i actor Stanley Unwin. Entre el material conceptual hi figuraven contundències com "Rollin’ Over", píndoles acústiques com "Mad John" o divertiments a ritme de clavicordi i vents com "The Hungry Intruder". Una part deliciosa que, trenta anys després, es manté intacta a pesar que els enginyosos textos narrats per Unwin a vegades dispersen la música.

La cara A de "Ogden’s Nut..." és força diferent. Com a tota la resta de la seva obra hi domina un contundent rhythm and blues il.luminat, això sí, per la maror psicodèlica que governava la música pop del període. Així, la peça que dóna títol a l’àlbum és pura lisèrgia embolcallada de violins. "After Glow", soul esplèndid saturat de lleus guitarres acústiques, orgue hipnotitzador i bateria incansable; una joia interpretada amb sentiment pel petit i gran home Marriot. "Song Of A Baker" és un rock dur de Ronnie Lane sota una estranya inspiració sufista. Destaca per damunt de totes "Lazy Sunday", una senzilla dosi de pop festiu a l’estil dels Kinks, cantada amb un marcadíssim accent "cockney", que reflectia l’alegria de viure de l’època.

"Ogden’s Nut Gone Flake" és intens soul blanc, potent r&b i sorprenent vodevil ("Happy Days Toy Town") amb fines capes d’efectes especials i arranjaments precisos per a unes composicions de dos autors ja madurs (Lane i Marriot). Una poderosa veu, uns ritmes palpitants i melodies pop tenyides de brillant psicodèlia. Devoradors de LSD, el tercer àlbum de The Small Faces mostrava una lisèrgia musical amable amb aromes de "music hall". Un dels millors discos dels tardans anys seixanta.

A pesar d’incloure "singles" que funcionaren bé, com a elapé no va resultar el gran èxit comercial que la banda esperava; això accentuà les diferències entre Marriot (que es volia allunyar de l’etiqueta de banda per a adolescents histèriques) i la resta del grup. Pocs mesos després de la publicació de "Ogden’s Nut..." Marriot marxà amb Peter Frampton per formar Humble Pie. Els altres, amb la companyia de l’actual "stone" Ron Wood i de Rod Stewart, continuaren amb el retallat nom de Faces. Dues bandes més que interessants i excel.lent material per a propers articles.

Ens encanta la portada (originalment rodona) imitant una capsa de tabac i que al mateix temps era una clucada d’ulls per als consumidors de haixix.

Pere Ferrando