small_decca2.jpg (10774 bytes)

SMALL FACES

"The Decca Anthology. 1965-1967" (recopilació)

 

Cançons curtes amb melodies pop que amagaven una forta càrrega de rhythm and blues i soul. Varen influenciar el hard-rock i el pub-rock; reivindicats pel punk i el revival "mod"; el so de Manchester i el brit-pop han après del seu llibret. Small Faces, amb Beatles, Stones, Animals, Kinks i Who, va ser una de les bandes imprescindibles de la música popular britànica dels seixanta.

The Who lideraren el moviment "mod" després de ser reciclats pel seu astut mànager Peter Meaden. Small Faces, contemporanis, no hagueren d'adoptar cap estètica perquè ells eren la genuïna imatge del "mod", els màxims representants de la moguda que conjuminava arrogància, amfetamines, soul, rhythm and blues, clubs moderns i sastreries de Carnaby Street.

Sortits del dur East End londinenc Steve Marriott, Ronnie Lane i Kenny Jones posseïen la credibilitat única que dóna el carrer. El nom elegit? En l'argot modern, "face" significava estar al dia en qüestió de vestimentes i actituds; "small" perquè cap dels tres no feia més d'1'65. Com que necessitaven un organista, fitxaren Jimmy Winston, un individu gens "cool" que els passava d'un pam; però tenia una furgoneta, element imprescindible per moure's carregats d'un lloc a l'altre; tanmateix Winston només participà en el primer senzill en ser substituït per Ian McLagan, petit i autènticament "mod".

Crearen la banda el 1965 després d'haver participat en diferents conjunts (The Moonlighters, The Frantics, The Outcasters, The Moments). Els primers concerts eren força improvisats, amb un repertori de poques cançons, versioneant distorsionadament peces de Sam Cooke, Booker T. & MG's o James Brown. L'audiència augmentava al compàs de l'explosió juvenil. Don Ardem, espavilat i ferrusser mànager, va fitxar-los. Rebrien 20 lliures setmanals, un suposat percentatge dels discos venuts i, el més important per a la banda, disposarien de crèdit a tendes i sastreries de Carnaby Street.

El 1965, enmig del fenomen "mod" estès vertiginosament, editaren el primer senzill a través de Decca Records. "Wat'cha Gonna Do About It", cançó escrita pel productor Sammy Samwell, va ser el seu primer disc petit, fantàstic, brutal i directe, còpia descarada d'"Everybody Needs Somebody To Love" de Salomon Burke, el Bisbe del soul. Aconseguiren el nº 14 a Gran Bretanya (mai no tingueren èxit als EUA). A finals d'any The Who editaren "My Generation" i Small Faces una formidable rèplica, "I've Got Mine", on ja trobam la veu de Marriott com a element singular de la banda. En directe continuaren accentuant els components negres de la seva música; damunt dels escenaris reflectien a la perfecció la perillosa manera de viure "mod": amfetamines, cervesa i pecat. Potència màxima. Estrenaren el 66 amb l'adhesiva i imposada per la discogràfica "Sha-La-La-La-Lee", cant festiu amb Marriott tocant un orgue hipnotitzador; a la cara B, un inquietant instrumental amb efluvis de Booker T., "Grow Your Own". "Sha-La-La..." aconseguí el número 3. "Hey Girl" va ser la quarta bomba a 45 revolucions per minut; els Small Faces ja s'havien convertit en la banda puntera de l'escena "mod": no podien anar a comprar-se l'ansiada roba a Carnaby sense organitzar un aldarull amb els fans. Durant la primavera Decca edità l'esperat elapé que titularen "Small Faces" (1966). Enèrgic, amb molts de teclats i la profunda veu de Marriott. Va ser enregistrat en només 30 hores. A més d'algunes peces ja editades hi trobam "Shake" de Sam Cooke, el vitamínic híbrid de pop i soul "One Night Stand", la bluesy "E to D" i "You Need Loving", composició que Led Zeppelin copiaren barrudament, transformant-la en la celebèrrima "Whole Lotta Love". Marriott i Lane es consolidaven com a notables compositors; l'àlbum arribà al número 3.

El punt culminant de l'etapa Decca es produí mesos després amb l'edició de l'emocionant "All Or Nothing", emblemàtic himne "mod" que desbancà "Yellow Submarine" del nº 1. En aquest punt s'adonen que Arden els estafa; els pares exigeixen saber on van els diners que amb tanta suor guanyen els estimats fillets. Arden contesta que se'ls gasten en porros, amfetes i alcohol. Contracten missers i, mentre dura el plet, Decca publica "My Mind's Eye", una maqueta sense polir que els havia passat el facinerós d'Arden, evidentment sense permís del grup. Vilipendiats i humiliats abandonen mànager i discogràfica per fitxar amb Immediate Records (uns altres desaprensius). Quan el segell estava a punt de publicar el material nou de Small Faces, el maig del 67, Decca Records s'anticipa i publica un altre "single" i, sorprenentment, un elapé, "From The Beguining", realment un recopilatori que incloïa senzills i versions inèdites o alternatives; els propis músics demanaren públicament als fans que no comprassin aquest material. Per embullar la troca, el mes de juny s'editava el que realment hauria d'haver estat segon àlbum de Small Faces. En una ostentació d'imaginació el titularen com el primer, "Small Faces" (Immediate, 1967). De l'etapa Immediate Records parlarem un altre diumenge ja que els dos elapés que hi enregistraren (especialment "Ogden's Nut Gone Flake") mereixen més espai. Aquesta segona època reflectirà la desaparició del "Swinging London", eclipsat per l'arribada del hippisme.

En una altra ocasió analitzarem les bandes que sorgiren després de la desaparició dels Small Faces. Steve Marriott formà amb Peter Frampton els interessants Humble Pie, mentre que Ronnie Lane, amb Rod Stewart i Ron Wood (avui senil Stone), creaven Faces, magnífica banda en la qual Lane seguí bevent i armant gresca fins que l'aturà una esclerosi que acabà amb ell el passat mes de juny. Marriott morí el 1991 a causa d'un estrany incendi en el seu apartament.

Però això no és un obituari; aquí recomanam els millors discos de rock de la història. No ho dubteu, "The Decca Anthology 1965-67" és l'objecte a recercar. Inclou absolutament tot el material comentat: els "singles" (amb les excel.lents cares B), els dos elapés i curiositats interpretades per Marriott i Jimmy Winston, aquell individu massa alt que expulsaren per no vestir elegantment.

Pere Ferrando