El desembre del 75, un any abans de complir els 30, Patti Smith, una dona d'aspecte anorèxic, de semblant androgin, poetessa i visionària, edità "Horses" (Arista), disc desafiant i crucial enmig d'una dècada que urgentment necessitava aire pur. Ben aviat, el "punk" orejaria el panorama musical. L'adjectiu "proto-punk" és adequat per a Patti Smith i per a "Horses"; inicià la revolució contra el virtuosisme imperant de l'escena musical. Pocs àlbums de debut han estat tan intensos.

Nascuda a Chicago es desplaça a New Jersey (un embaràs no desitjat, un nin en adopció), París (visita a les tombes d'Arthur Rimbaud i Jim Morrison) i Londres. A finals dels 60 arriba a New York; amb el fotògraf Robert Mapplethorpe s'estableix al mític Chelsea Hotel; pinta; amb Sam Shepard escriu la peça teatral "Cowboy Mouth"; interpreta cinema "underground". A l'ombra de Rimbaud escriu i edita poesia, que també interpreta en públic; col.labora en premsa musical ("Creem", Rolling Stone"). Amb tot, Smith esdevé un dels personatges clau de l'escena artística novaiorquesa. A partir de l'amistat amb el crític i músic Lenny Kaye canalitzarà totes les seves inquietuds (música, pintura, escultura, poesia) a través del "rock". Contacten amb Richard Sohl, Ivan Kraal i Jay Daugherty. Naixia Patti Smith Group, estranya combinació d'inexperiència i vitalitat del qual, després de les pertinents actuacions, tothom parlava. De les diverses discogràfiques que se'ls rifaven, va ser Arista Records qui els contractà.

Per a "Horses" (que segons ella era el resultat de cinc anys de treball) tingué el que va voler: diners i control artístic total. S'aconseguí un productor de luxe, l'ex-Velvet Underground John Cale, amb el qual Patti tingué alguns problemes ja que ell pretenia més improvisació; la tasca de Cale és primordial ja que aglutina perfectament el treball de, realment, quatre aficionats. Enregistrat en els estudis Electric Lady, amb l'ajuda de Tom Verlaine (de Television) i Allen Lanier (de Blue Oyster Cult) "Horses" és un àlbum vertiginós que injecta a la història del "rock & roll" dosis de fúria, sexe i poesia. Tot amb un so primitiu però nou. Un disc únic a l'època; el millor del 1975.

S'incia amb una frenètica, irreverent i lèsbica versió del clàssic de Van Morrison "Gloria", fosa amb "In Excelsis Deo": "Jesús morí pels pecats d'algú/Però no pels meus/Mesclada en una olla de lladres/Una bona carta a la màniga/Dura/El cor de pedra/Els meus pecats sols són meus, meus". "Redondo Beach" posseeix un marcat ritme "reggae" que encobreix lletres decadents: "A la vora de l'oceà fou tan depriment/Allí dempeus amb el rostre torbat/El cotxe fúnebre s'allunyà i l'al.lota que havia mort eres tu/Mai no tornaràs als meus braços...". L'elapé inclou diverses peces llargues; una d'elles és la simbòlica i angoixosa "Birdland", inundada pel sobri piano de Richard Sohl; poèticament, s'amplia l'obsessió del tema anterior: "Son pare morí i li deixà una petita granja a Nova Anglaterra/Els llargs cotxes negres del funeral se n'anaren/I l'al.lot romangué allí sol/Mirant el brillant tractor vermell...". Només per aquestes tres composicions (que en vinil ocupaven la cara A), "Horses" podia ser considerat el disc més important del 75. N'hi havia més, però. "Free Money", enèrgica, interpretada amb visceralitat: "Cada nit abans de dormir/Trob un bitllet de loteria amb premi/A grapades trec les perles de la mar/Les venc i et compr/Totes les coses que necessites..." El mig temps "pop" arriba amb "Kimberly"; similar és "Break It Up", amb la magnífica guitarra de Kaye simulant un trist plant i amb imatges impactants sòlidament construïdes: "I totd'una sé/Que el cel esclatarà/I els planetes es desplaçaran/Pilotes de jade cauran/I l'existència es detendrà." L'enregistrament continua amb una de les grans peces, "Land", violenta, dement, farcida de provocatives imatges surrealistes: "Els teus nervis, el teu nom/Com el brillant cavall negre en els meus dits/Trenat en el teu pèl de seda/Puc sentir-lo/(Mata'm)...". "Elegy" és la cloenda lúgubre; trencadissa veu de Patti; una interpretació dramàtica i premonitòria: "Violins, trompetes/Els escolt allà lluny/I la meva pell emet un raig/Però crec que és trist/Es tan lamentable/Que tots els nostres amics/No puguin ser avui amb nosaltres." Robert Mapplethorpe, Richard Sohl, el seu germà Todd Smith i el seu marit Fred "Sonic" Smith se n'anaren quedant pel cami...

"Horses" és l'ideari més impactant de l'emergent i rupturista so novaiorquès que oferiria més peces bàsiques (aviat parlarem del "Marquee Moon" de Television). Perfecte exemple de combinació poesia i rock: "Volia donar una potada en el cul a la poesia; la gent pensava que jo trepitjava terreny sagrat... però no m'importava perquè la gent que em recolzava era genial. Què importa que el 80 % dels poetes estadounidencs estiguin en contra teva si, al teu costat, tens William Burroughs...?

Pere Ferrando